Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Noemí Huete

Parlem sovint de posar-nos a la pell dels visitants per mirar d’adequar millor l’oferta i els serveis del museu. Segurament no es fa prou i, encara menys, en el cas de visitants amb necessitats especials. La Noemí ens narra l’experiència a dos centres, un d’ells el nostre museu, i les dificultats trobades. Li agraïm molt que ens ho fes arribar i poder-ho compartir al blog. Al Museu Nacional som conscients que ens falta molt camí per córrer, malgrat que treballem des de fa temps per millorar l’accessibilitat. Aspirem a aconseguir l’accessibilitat universal, un dret de les persones.

No tots els inicis són fàcils, però començar a veure el món de manera diferent a l’edat en què se suposa que te l’has de menjar no deu ser senzill.

Una història de la síndrome Usher: la meva mare

La síndrome Usher, també coneguda com a síndrome Hallgren, és un trastorn genètic hereditari minoritari que provoca hipoacúsia (sordesa) des del naixement i deteriorament de la visió per retinosi pigmentària a partir de l’adolescència. Un 50% de les persones amb sordceguesa estan afectades per aquesta síndrome.

La Manoli, la meva mare, va néixer amb una pèrdua auditiva significativa i es va adaptar a un entorn en què es pressuposa que totes les persones hi senten correctament. Un món dissenyat per a molts, però no per a tots. Un món per als oients.

Si hagués nascut en una altra època o hagués tingut més recursos econòmics, hauria pogut accedir a professionals que l’haurien ajudat amb l’aprenentatge de tècniques comunicatives. No obstant això, va haver d’aprendre a llegir els llavis tota sola. No va ser fins als quinze anys que va disposar dels seus primers audiòfons, la qual cosa va millorar sensiblement el seu dia a dia, però va ser la seva força de voluntat, unida a un treball persistent, la que va aconseguir que, a dia d’avui, no se li noti cap carència en la dicció.

Amb la vista no va tenir tanta sort, si se’n pot dir sort. Fins als trenta anys, no li van diagnosticar la retinosi pigmentària. No li va resultar gens fàcil d’assimilar, a hores d’ara segueix sense fer-ho, que no només tenia miopia, sinó que també té una malaltia irreversible i inoperable que li farà perdre gradualment quasi tot el camp visual.

En l’actualitat ja ha manifestat tots els símptomes que caracteritzen la retinosi: pèrdua de camp visual, visió apedaçada, ceguesa nocturna, fotofòbia, pèrdua de visió central, d’agudesa visual i de sensibilitat al contrast, per la qual cosa necessita un acompanyant que, en el seu cas, a més de ser pràcticament els seus ulls, sigui també les seves orelles.

A l’hora de la veritat, sempre hem trobat moltes barreres físiques i visuals per accedir als museus, centres culturals, teatres, cinemes… es fa difícil compartir dies d’oci en família. Sembla ser que l’oci que coneixem és per a molts, però no per a tots els públics.

Experiència de visita a dues exposicions

Fa unes setmanes, vam decidir passar un dia juntes a Barcelona. Amb motiu de l’arribada de l’obra d’Andy Warhol a Barcelona, li vaig proposar d’anar a veure l’exposició L’art mecànic al CaixaFòrum.

Vaig al·legar que feia massa temps que no fèiem res semblant i vaig acabar convencent-la, tot explicant-li que després de tant temps, amb tants avanços tècnics i millores socioculturals, segur que els museus estaven equipats per atendre les necessitats del col·lectiu sordcec, del cec o, com a mínim, del sord. Vaig explicar-li l’univers de Warhol i com va transformar l’art elitista en un art proper i popular, com la seva feina va passar de ser manual a estar mecanitzada i la voluntat que l’espectador sigui part activa de l’obra, que jugui, que opini sobre què és art i què no ho és…

Així que molt disposades i amb moltes ganes, ens van embarcar a l’aventura. La nostra il·lusió es va convertir ràpidament en decepció quan, després de fer cua, a la recepció ens van informar que no disposaven de servei d’audiodescripció ni de cartel·les o tríptics informatius editats en braille. Molt amablement ens van oferir la possibilitat d’inscriure’ns, un dia que ens poguessin atendre, per formar un grup de persones amb les mateixes necessitats. Com a solució immediata ens van comentar l’opció d’utilitzar una audioguia, sense tenir en compte que a les persones amb audiòfons els provoquen molestos acoblaments de so, per la qual cosa, aquesta solució no era viable. Com a última opció ens van comentar fer una visita guiada.

L’accessibilitat a les visites en grup

És important, respecte a la psicologia col·lectiva, que un grup pugui prendre consciència que no totes les persones que el formen tenen les mateixes facilitats de comunicació. Això normalment genera sentiments de comprensió i reaccions de protecció. El grup de desconeguts es mostra més tolerant i comprensiu, no se senten envaïts pel desconegut que té una posició millor, a primera fila, s’elimina el sentiment de competència, molt arrelat a les societats actuals. El grup anirà avançant i en molts casos, es respectarà l’ordre establert i l’energia a la sala fluirà de manera diferent.

D’altra banda, saber si hi ha persones amb problemes comunicatius ajudarà el guia, ja que podrà marcar un ritme o un altre durant la visita amb la finalitat d’aconseguir que sigui una bona experiència per a tots i no únicament per a uns quants. Podrà evitar conductes involuntàries, com girar-se mentre parla, i així no tallar la comunicació amb les persones que li estan llegint els llavis.

El problema de les visites guiades és que les persones amb escassa capacitat auditiva han de situar-se prop del guia per poder llegir els llavis i evitar al màxim que els sorolls ambientals interfereixin. Podria haver estat una opció bona, tot i que exigeix la col·laboració dels professionals, els quals haurien d’indicar al principi de les visites que, si hi ha alguna persona amb poca audició o poca visió, pot ubicar-se en un lloc que els resulti còmode per la lectura.

Davant el repertori ampli d’opcions, vam decidir provar la visita guiada, que poc després de començar vam haver d’abandonar per fer una visita per lliure. A la meva mare, li resultava difícil seguir-la perquè no vam poder posicionar-nos prop del guia i quan aquest acabava l’exposició de l’obra no hi havia prou temps per tal que la pogués contemplar.

La visita al CaixaFòrum i al Museu Nacional

La visita no va ser fàcil: el gran volum de públic a les sales generava un trànsit que alguns cops s’entrecreuava i altres es concentrava. La il·luminació era insuficient i la que hi havia incidia sobre l’obra, teatralitzant-la. L’escassa il·luminació en una sala és fatal per a persones amb retinosi pigmentària, ja que la manca de contrastos lumínics els provoca ceguesa transitòria.

Així doncs, es va agafar a mi perquè el terra no estava adaptat amb paviment tàctil i va treure el bastó, en qüestió de pocs minuts van entrebancar-s’hi dues persones i, tal com el va treure el va tornar a guardar. –La gent no veu per on va–, em va dir. Em va fer gràcia la seva ironia.

Les grans dimensions de les obres i els contrastos de colors plans van facilitar la visita a la Manoli, però això no va passar en el cas de l’obra gràfica, de la qual amb prou feines va poder apreciar-ne traços fins.

Visitant Visitant l’exposició Warhol. L’art mecànic al Caixaforum, Barcelona

_

Quant a les sales, presentaven una tonalitat neutra, amb terres foscos i parets blanques. La llum era, de vegades, molt tènue i en algunes zones hi havia instal·lades barreres per allunyar l’espectador de l’obra de la mateixa tonalitat que el terra, per la qual cosa la meva mare no podia distingir-les.

Per rematar el dia, vam decidir anar al Museu Nacional d’Art de Catalunya a veure l’exposició La capsa entròpica de Francesc Torres. El plantejament de l’exposició és molt atractiu des del punt de vista de la conservació. La narració gira entorn dels objectes preservats com a fruit de la destrucció i com els objectes perduts d’un museu emergeixen per poder ser vistos a través del pas del temps.

Vam pensar que el Museu Nacional, com a entitat pública, oferiria millors serveis o recursos adaptats per a persones amb discapacitat. Però, de la mateixa manera que en el cas anterior, no tenien sistemes descriptius adaptats com l’audiodescripció, cartel·les o tríptics en braille. Ens van informar de la possibilitat de contactar amb el museu per fer una visita especial quan reunissin un grup amb les mateixes necessitats. Així que, de la mateixa manera, vam fer la visita individualment, sense cap suport específic.

Les sales eren bastant fosques i tampoc no tenien el terra adaptat. Vaig haver de guiar la meva mare tota l’estona i, en moltes ocasions, descriure-li el que estava exposat, ja que els colors de les obres eren tan foscos que no diferenciava els contrastos entre un color i l’altre.

L’exposició va resultar molt interessant, no ens va deixar indiferents, desperta l’interès sobre la narració de la realitat que gira entorn de l’objecte, les noves històries que va generant amb el pas del temps, les arrugues o cicatrius que mostren, sense la pretensió d’amagar el seu passat, que ara són part del seu present.

Possiblement es podria parlar de transmutació de l’obra. L’exposició mostra sistemes incomplets de restauració, posa en evidència la “no” intervenció sobre un acte vandàlic com a part de la narració d’una realitat, i això genera contínuament interrogants com qüestionar-se si aquests actes s’han convertit o no en part de l’obra i, per tant, si s’han de conservar també.

Un museu… lloc per a tots?

“On no hi ha museus no hi ha història, no hi ha paradigma d’excel·lència, no ha consciència ciutadana. Els problemes que es produeixen en un museu no són sistemàtics, són problemes de manca de claredat intel·lectual.” Aquestes paraules de Francesc Torres m’han fet pensar. La diferència entre un museu i un magatzem d’obres d’art és que el museu està ideat per ser un lloc de pensament, un lloc que acull persones que interactuen com a espectadores de l’art. Persones de qualsevol ideologia, de qualsevol classe social, intel·lectuals o no, edat, creences, etc. En definitiva, un museu és un lloc per a tothom. Llavors, per què no és accessible a tothom? Per què el disseny està ideat per a uns, però no per a tots? Per què encara avui segueixen sent llocs discapacitats?

La veritable crisi que travessen els museus d’aquest país no és econòmica. La crisi que pateixen els museus és que no són alternatius, no ofereixen els mitjans suficients per aproximar les persones a l’art. Moltes vegades, un museu està ideat com a mer aparador, com si es tractés d’una sala de trofeus. Es necessita que el museu parli, que interactuï i expliqui allò que vol explicar. És necessari que sigui proper i, per això, es necessiten professionals que facin de mediadors.

Al llarg de la seva vida, un museu experimenta canvis. Alguns cops s’inverteix a adequar l’edifici, altres a adequar les sales per a les exposicions permanents o temporal, però en totes aquestes adequacions… On són les adaptacions de l’espai per a persones amb dificultats sensorials?

Un museu, o qualsevol entitat, hauria de ser el més pròxima possible a tots i no a molts. No haurien de ser espais discriminatoris, en els quals no hi ha opcions.

El canvi és més senzill del que sembla, però primer s’ha de voler fer

Somiar que una persona pot anar sola en qualsevol moment i gaudir de l’experiència que li pot proporcionar un museu no hauria de ser escabellat, oi?

I posar-se a la pell del visitant amb necessitats especials, sens dubte, ajudaria a sensibilitzar. Actualment hi ha una aplicació anomenada Tengo Baja Visión, en la qual apareixen els símptomes que pot tenir una persona amb baixa visió. Funciona com una simulació i es pot anar regulant, segons el grau d’afectació. L’objectiu de l’aplicació és donar a conèixer i fer visibles els símptomes per tal que la gent vident sigui capaç de comprendre què significa conviure amb una pèrdua total o parcial de la visió.

Si les institucions no tractessin aquestes dificultats com a problemes, simplement no ho serien. De la mateixa manera que no s’han de sobreprotegir com si fossin obres d’art, són persones autònomes que es veuen obligades a dependre del sistema i això és simplement perquè el sistema està mal dissenyat.

Només es tracta de dificultats comunicatives, ni més ni menys, i són molts els qui volen canviar-ho. Al cap i a la fi, som les decisions que prenem.

Enllaços relacionats

Apropa Cultura. Una porta a la inclusió

Noemí Huete
Grau en Conservació-Restauració de Béns Culturals, Universitat de Barcelona