Jordi Camps
El claustre és un dels espais fonamentals i alhora visualment més atractiu dels monestirs i les catedrals. Des de l’època romànica es va convertir en un àmbit monumental i articulat, dotat d’un programa iconogràfic desenvolupat a les arcades de les quatre ales que el conformen. Una part dels que s’havien edificat a Catalunya van anar desapareixent, de manera que els materials constructius i decoratius van ser destruïts, reutilitzats o dispersats. La història ha fet que alguns hagin ressuscitat gràcies a la recuperació de fragments, les restauracions i les campanyes arqueològiques. Entre aquests conjunts s’inclouen peces clau com ara Sant Miquel de Cuixà, Sant Pere de Rodes o Santa Maria de Solsona.
Fragments d’un claustre desconegut al museu
Des de fa més de cent anys el museu conserva tres capitells romànics, treballats per les quatre cares. Fins fa poc no se sabia que provenen del claustre del monestir empordanès de Sant Miquel de Fluvià. Antigament, havien estat atribuïts al claustre de Sant Serni de Tavèrnoles o considerats de procedència desconeguda. Però ni en estil, repertori, dimensions i material, coincideixen amb les peces d’aquell conjunt, del qual el museu també conserva exemples. Les seves particularitats ens obligaven a descartar altres conjunts coneguts i dispersos. Ara, després de diversos treballs i indagacions realitzats aquests darrers anys, podem demostrar-ne l’origen.
Una de les funcions del conservador de museu, la de la catalogació de les obres d’art, consisteix a intentar afinar en la classificació de les obres d’origen incert o dubtós. Aquest fet, en ocasions, pot donar lloc a sorpreses reveladores. Des de la curiositat i el repte que una obra enigmàtica implica per a un investigador, l’anàlisi comparativa pròpia dels recursos de l’historiador de l’art i la seva combinació amb les aportacions de la història i l’arqueologia han permès determinar l’origen dels tres capitells esmentats. Us n’expliquem la història a continuació.
Un monument singular del romànic empordanès
L’observació de tres capitells descontextualitzats i reaprofitats a l’església de Sant Miquel de Fluvià durant una visita va revelar fortes similituds amb els del museu. Similituds que van ser confirmades amb un posterior examen atent per comprovar mides i proporcions, també coincidents. Cal dir que alguns especialistes ja havien atribuït aquestes peces al claustre del monestir.
Sant Miquel de Fluvià. Campanar de l’església monàstica. Foto de l’autor
Sant Miquel de Fluvià va ser un monestir benedictí documentat a partir del segle XI, depenent de la gran abadia de Sant Miquel de Cuixà, al vessant nord del Canigó. De la seva importància, n’és una mostra la presència d’una personalitat com Oliba –abat de Cuixà i bisbe de Vic– l’any 1045 en la consagració del terreny que se li havia adjudicat. Dempeus, n’ha quedat una església de tres naus, consagrada el 1066, amb un interior impressionant per la seva monumentalitat i per la decoració escultòrica considerada del segle XI. Un ample campanar afegit a la banda nord del transsepte domina els volums de les edificacions.
El claustre es va construir a la part sud de l’església, segurament poc després que aquella fos completada. Algun erudit del segle XIX ja l’havia esmentat i fins i tot observat algun capitell dispers. Però hi ha un factor determinant que ha contribuït a conèixer millor el desaparegut claustre de Sant Miquel de Fluvià. Des de principis d’aquest segle que s’han dut a terme diverses campanyes arqueològiques que han permès recuperar la seva planta i explicar-ne l’estructura; al mateix temps, s’han descobert alguns fragments d’escultura, entre els quals alguns capitells que se sumen als ja coneguts. La seva història, però, és convulsa. Almenys una part ja havia estat destruïda a la baixa edat mitjana per l’excavació d’un fossat, a causa d’algun dels conflictes bèl·lics interns i externs que afectaren els territoris de l’Empordà. De fet, l’església té una aparença de fortalesa pel coronament emmerletat que recorre gran part del seu perímetre i del mateix campanar.
Sant Miquel de Fluvià. Interior de l’església monàstica. Foto de l’autor
Classificant els capitells: la relació amb el claustre de Banyoles i altres singularitats
Dels capitells del museu, el més significatiu està decorat amb la figura d’una sirena-peix a cada cara. La figura està desplegada en simetria estricta amb una doble cua que s’alça cap als angles i agafada per les mans, que també sostenen un peix com a atribut marí. Si bé la representació de la sirena-peix ja és habitual en el romànic, com podem veure en claustres tan importants com són els de Ripoll i de Sant Pere de Galligants (Girona), la solució del nostre capitell, amb els peixos, la retrobem en un capitell d’un altre claustre destruït, el del monestir de Sant Esteve de Banyoles.
Aquest conjunt va ser substituït per l’actual al segle XVIII, si bé alguns elements decoratius han estat recuperats i actualment es conserven al Museu Arqueològic de Banyoles i al mateix monestir. De fet, el capitell esmentat va ser descobert durant uns treballs de restauració al monument l’any 1999. L’esment a l’escultura d’aquest monestir és molt significatiu, ja que hi ha altres obres de Sant Miquel de Fluvià que són similars a les del claustre banyolí.
Anònim. Capitell de sant Miquel de Fluvià, primer terç del segle XII
Si tornem al museu, els dos capitells restants presenten esquemes compositius derivats del capitell corinti antic, cosa molt freqüent en l’escultura medieval. Un d’ells, presenta la part davantera del cos d’un moltó, orientada cap als angles, damunt d’unes fulles llises d’acant. El segon ofereix dos nivells de fulles, amb les volutes a la part superior.
Anònim. Capitell de Sant Miquel de Fluvià, primer terç del segle XII
Tots tres capitells tenen les mateixes dimensions i en un fet diferencial, l’absència de la motllura que els enllaça amb el fust de la columna, anomenada collarí. Aquestes característiques s’observen en els capitells conservats a Sant Miquel de Fluvià i al claustre de Banyoles. Al mateix temps, aquests capitells coincideixen amb els del museu en un material particular, una pedra volcànica de tons grisosos obtinguda d’una pedrera del poble de Vilacolum (municipi de Sant Tomàs de Fluvià), a poca distància del monestir empordanès. En canvi, els capitells de Banyoles són d’un altre material, travertí.
És revelador fixar-se en una peça senzilla, de composició cúbica a la part superior i troncocònica a la inferior , excepcional al romànic català, però també visible entre els vestigis del claustre de Banyoles. Aquesta coincidència reforça els vincles entre ambdós conjunts i, a la vegada, la seva raresa els desmarca d’altres monuments catalans. En canvi, la seva presència és habitual en el món germànic ja des del segle XI i també a la Llombardia.
Sant Miquel de Fluvià, Capitell cúbic procedent del claustre
En quina data es va construir el nostre conjunt?
De moment, només podem basar-nos en dades indirectes, que són poc més que orientatives. Es tracta de les consagracions d’ambdues esglésies, el 1066 per a Sant Miquel i el 1086 per a Sant Esteve. La construcció dels claustres respectius hauria de ser posterior. Formalment, els dos conjunts semblen dependre, amb les composicions compartimentades, de l’escultura derivada dels anys 1100.
La selecció de temes de bestiari i vegetals concorda en general amb conjunts catalans anteriors a 1150. De fet, la selecció de temes, pel que coneixem, és similar a la de Cuixà, amb temes de bestiari, figuració humana i motius de caràcter vegetal o geomètric. També hi ha punts de contacte amb altres esglésies de l’antic comtat de Besalú consagrades poc després del 1100. No sabem exactament en quina data, però és factible pensar que no seria gaire allunyada de la de Cuixà, datada entre 1120 i 1140. Des d’aquesta òptica, podem proposar que el claustre de Sant Miquel de Fluvià és, junt amb el de Banyoles, un dels primers que presentaven decoració esculpida a Catalunya.
Arqueologia i història de l’art al servei del patrimoni
Una vegada més, les eines de l’arqueologia i la història de l’art com a disciplines científiques conflueixen i permeten recuperar un conjunt que restava amagat sota el pas del temps. També ha estat decisiu el paper de les institucions en el suport a les excavacions, en concret de l’Ajuntament de la població empordanesa i la Diputació de Girona.
Sant Miquel de Fluvià. L’espai original del claustre restituït. Foto de l’autor
Avui podem reviure en part l’ambient del claustre de Sant Miquel de Fluvià a través de la rehabilitació de l’antic recinte i dels seus testimonis esculpits. A poc a poc se’n recupera la memòria i podem passejar-nos pels temps d’esplendor del monestir i, al mateix temps, s’enriqueix el coneixement de les obres conservades al museu. La recerca, però, continua.
Art Medieval
Subscripció correcta / Suscripción correcta / Subscription successful
4 Comments
Un bon treball, pacient.
per “celebrar-ho” suggeriria fer una visita in situ del monestir (combinat amb Banyoles?)
Esmentada Santa Maria de Solsona em suggereix una altre visita pels Amics: Església, M.de Déu del Claustre, Museu, i Olius.
Moltes gràcies pel comentari. He rebut i traslladat a qui pertoca els interessants suggeriments que presenta.
Felicitats Jordi. Un plaer llegir l’article.
[…] Tres capitells romànics de Sant Miquel de Fluvià identificats al Museu Nacional […]