Com i per què de la restauració d’una aquarel·la de Tapiró

4.013
El santó darcawi de Marràqueix. Cara i dors abans del tractament.

El santó darcawi de Marràqueix. Cara i dors abans del tractament.

Més que una aquarel·la convencional, El santó darcawi de Marràqueix, de Josep Tapiró (Reus, 1836 – Tànger, 1913) és una pintura a l’aigua, tan ricament treballada, que no deixa indiferent. Les circumstàncies, però, l’havien portada a un estat de conservació tan deficient que el potencial estètic i la qualitat tècnica en quedaven deslluïts. El seu ingrés al museu i la imminent exposició monogràfica dedicada a Tapiró han estat l’ocasió idònia per afrontar-ne la restauració.

Només desemmarcar-la, les nombroses taques d’oxidació i dues franges blaves als laterals del fons clar feien sospitar que alguna cosa havia passat, més enllà de l’envelliment. Per això ha calgut un estudi previ que donés resposta de com Tapiró havia pintat l’aquarel·la i què li havia passat al llarg dels anys.

Taques de foxing vistes amb llum ultraviolada i llum transmesa.

Taques de foxing vistes amb llum ultraviolada i llum transmesa.

Detall del color blau que es conserva als laterals de l’obra.

Detall del color blau que es conserva als laterals de l’obra.

Els efectes d’una intervenció anterior de blanqueig, l’excés de llum i l’acidesa

Diferents anàlisis (mesures de pH, anàlisis químiques dels pigments i del paper i l’examen amb llum ultraviolada) van corroborar el que ja sospitàvem a ull nu, que el fons de l’obra hauria estat tan blau com els marges i que s’havia decolorat, qui sap si després d’un tractament químic per millorar-ne l’estètica. Els tractaments de blanqueig del paper, amb productes com ara el lleixiu o semblants, eren molt comuns entre els restauradors al segle passat. El problema és que poden deixar residus molt reactius, capaços de seguir actuant amb el temps. Si hi afegim un excés d’exposició a la llum de les parts tractades i un entorn de l’obra àcid o humit, l’efecte decolorant pot continuar i les taques tornar a sortir, més violentament i fosques. Aquesta era la causa principal que explicava perquè una aquarel·la feta amb materials de tan bona qualitat estava ara completament tacada i amb un fons blanquinós.

Detall de les taques de foxing

Detall de les taques de foxing.

El procés de restauració. Tractaments previs a la neteja humida

En primer terme, ha calgut eliminar les restes de paper engomat, que en altre temps havien servit per subjectar l’obra en algun muntatge antic.

Retirada del paper engomat del revers, amb gel rígid i aquós, PhytagelTM.

Retirada del paper engomat del revers amb gel rígid i aquós, PhytagelTM.

El pas següent ha consistit a reduir la intensitat de les taques superficials de l’anvers, especialment les que hi havia sobre una capa de cola de midó, que recobria la pintura. Per precisar el punt exacte sobre el qual s’havia d’incidir, ha estat molt útil fer una plantilla perforada, amb orificis de mida diferent, que permet ajustar-se al diàmetre de les taques.

Neteja, taca a taca, amb gel de metilcel·lulosa, gomes i bisturí.

Neteja, taca a taca, amb gel de metilcel·lulosa, gomes i bisturí.

Detall amb els primers resultats

Detall amb els primers resultats.

La neteja humida per vapor i absorció

En obres sobre paper, la manera eficaç de dissoldre impureses i àcids sol ser la neteja amb aigua. Com que aquesta operació posa en risc l’aquarel·la i el guaix, dues tècniques emprades en el retrat, hem utilitzat l’aigua, només en forma de vapor. El vapor penetra en el paper amb partícules més petites que si ho fes en estat líquid. Aquesta és la clau per hidratar i conservar la solidesa de la pintura.

Un cop l’obra impregnada, la vam posar sobre la taula aspirant i en contacte amb un altre paper, més mullat i absorbent. Lentament, les impureses s’anaven dissolent i els residus es desplaçaven des de l’obra fins al paper de contacte. Vam repetir el procediment amb vapor d’aigua lleugerament alcalinitzada, per tal de disminuir, encara més, la intensitat de les taques i aportar una reserva alcalina.

Neteja i desacidificació, per contacte i succió, un cop l’obra humida.

Cambra de vapor induït. Neteja i desacidificació, per contacte i succió, un cop l’obra humida.

Si bé aquesta és l’operació més delicada, també és la que aporta més beneficis, ja que deixa el paper químicament estable i millora la lluminositat de l’aquarel·la.

Imatges del final de la intervenció, amb llum difosa (esquerra) i rasant (dreta).

Imatges del final de la intervenció, amb llum difosa (esquerra) i rasant (dreta).

Ara que El santó darcawi de Marràqueix ja llueix a les sales, penso en la manera de pintar de Tapiró i com aconseguia efectes similars a l’oli sobre tela, amb colors a l’aigua sobre paper. És veritat que la complexitat tècnica que això requereix no ens ha facilitat la restauració però, per als qui hem tingut l’oportunitat de participar-hi, ha estat tota una descoberta.

Carme Ramells
Restauració de paper

6 Comentaris

  • Pingback: Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya » Rere les passes de Josep Tapiró

  • Pingback: Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya » El 2014 del Museu Nacional

  • Pingback: Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya » Els 5 posts més llegits durant el primer any del blog

  • Sara Melero
    17 d'abril de 2015 - 9:07 am | Enllaç permanent

    Fantàstica restauració i molt bona explicació del procés.

  • Jordi Serra i Teixidor
    6 de desembre de 2016 - 7:34 am | Enllaç permanent

    Molt bé, Carme, m’has fet reviure el postgrau de restauració de llibres a l’ETSEIT de Terrassa, el 1993, ara fa 23 anys!!!

    • Carme Ramells
      9 de desembre de 2016 - 7:18 am | Enllaç permanent

      Certament ha plogut molt, però aquí seguim amb la conservació-restauració d’obra sobre paper amb coses noves i moltes ganes. A reveure.

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.