L’or i el daurat a l’art medieval

1.372
Mireia Mestre

Detall de La princesa Eudòxia davant la tomba de sant Esteve, Grup Vergós, 1495-1500

Les qualitats de l’or, el color groc lluminós, la ductilitat i el fet de ser inalterable, han estat idònies, no només per encunyar monedes, sinó també per a la seva utilització en el món de les arts de totes les civilitzacions. Ha estat sempre un material rar, preciós, reservat al culte, associat a l’eternitat i el poder diví, però també a l’ostentació i la riquesa.

En la pintura, l’or, i també altres metalls com ara la plata i l’estany, s’empren en forma de fulls finíssims que s’adhereixen a la superfície del suport, convenientment preparat. Visitant les sales d’art medieval del museu, sobretot la col·lecció d’art gòtic,  crida l’atenció la presència constant de fons daurats en els retaules. Si mirem amb més deteniment, ens adonem que els fons, aparentment d’or llis, tenen treballs fins amb dibuixos incisos, decoracions pintades amb laques transparents acolorides al damunt dels fulls metàl·lics, petits ornaments repetitius gravats en l’or (punxonat) i, fins i tot, guarniments en relleu també daurats (embotit).

El projecte Explorant l’or al Museu Nacional

Fotos: Marta Mérida

Els nimbes, les corones i les mitres de molts dels personatges representats en els compartiments dels retaules són també daurats i fan que la mirada es dirigeixi cap al resplendor que els envolta. Els vestits més elegants i preciosistes llueixen ornaments daurats, de vegades aplicats sobre una capa de color, i d’altres aconseguits pintant decoracions amb un color opac o transparent al damunt de l’or, o bé esgrafiant la pintura sobreposada per deixar veure el daurat de sota. Tot plegat, per imitar els motius brodats i els teixits amb fils de seda enrotllats de làmines primíssimes d’or i de plata (estofat), tan apreciats a l’època.

Sala d’art gòtic. Foto: Marta Mérida

Tipus de fulls metàl·lics i les especificacions dels contractes

A l’edat mitjana, els artistes treballaven majoritàriament per encàrrecs específics i els clients decidien quins materials havien d’utilitzar. En general, els pintors compraven els materials més cars segons la comanda que havien rebut i el contracte que havien signat, però no els acumulaven per manca de capacitat financera suficient. La inversió en aquest material a l’hora de pintar un retaule acostumava a ser considerable i els fulls metàl·lics solien representar una part substancial del cost total, com també ho era el cost dels pigments blaus com ara l’atzurita i, sobretot, el lapislàtzuli.

Es compraven als especiers o als apotecaris perquè eren els que comerciaven amb productes locals o importats, com per exemple drogues, espècies i pigments d’origen mineral, vegetal i animal. Uns artesans especialitzats, els batifullers, eren qui els fabricaven, batent el metall ja aplanat amb martell fins a obtenir làmines primes, col·locades entre pergamí, que acabaven convertint en fulls.

Per obtenir el daurat en la pintura sobre taula, els pintors utilitzaven diverses qualitats de fulls metàl·lics:

  • El full d’or fi o pa d’or era el més freqüent. Per assegurar la qualitat de l’or, els contractes catalans especifiquen sovint que sigui de florí de Florència, una moneda medieval d’or de 24 quirats −és a dir d’or pur− i d’ús força estès en els països de l’Europa Occidental. El full d’or fi podia ser més gruixut i pesat, i llavors resultava dues vegades més car que el pa d’or més emprat habitualment perquè era més durable i menys vulnerable al desgast superficial.

    Florí de Florència. Foto: Núria Prat

  • L’“or partit” consistia en un full d’or molt fi batut sobre un full de plata, sobre el qual quedava soldat. Era un material que valia la meitat del preu del full d’or fi perquè contenia menys quantitat d’or, tenia tendència a ennegrir-se amb el temps i s’havia d’envernissar per evitar la corrosió. Els fulls tenien un format més gran que els d’or fi i un color una mica més pàl·lid.
  • El full de plata es podia envernissar amb un vernís groguenc, la colra, per obtenir un aspecte daurat a un preu més assequible. S’aplicava sobretot en zones poc rellevants del retaule. Amb tot, el full d’argent es podia utilitzar sense esgrogueir-se per a les armadures dels soldats, les espases o els objectes d’orfebreria platejats.

    Estampa que representa el taller d’un batifuller. Font: Encyclopédie Diderot d’Alembert, 1784 (domini públic), via Wikimedia Commons

Procediments per aplicar el daurat

Alguns pintors tenien un ajudant especialitzat en daurar. Quan l’estructura de fusta estava preparada, amb diverses capes de preparació de guix i cola, i el pintor hi havia dibuixat la composició que volia representar, s’acostumava a fer unes incisions que delimitaven clarament les zones que s’havien de daurar com ara els fons, els vestits o els nimbes. A vegades, el dibuix preparatori es cobria amb una capa de preparació molt fina, quasi transparent, per evitar que transparentés i es fes visible en la capa pictòrica final.

Materials, tècniques i recursos ornamentals per daurar (cliqueu la imatge per ampliar-la). Fotos: Marta Mérida, Gràfic: Paz Marquès

Quan es volien afegir motius decoratius en relleu -els embotits-, per exemple, perlats o elements vegetals, es deixava caure el guix i la cola líquida a pinzell i aquest estuc aplicat sobre la preparació, quan ja estava sec, es modelava amb ferros d’escatar, seguint una pauta. Altres vegades s’adherien decoracions, obtingudes prèviament mitjançant motlles –a pastiglia-, fetes amb aquest mateix material.

Detall de rodeta dentada de l’obra Nativitat, Guerau Gener, 1407-1411. Foto: Marta Mérida

A partir d’aquest moment, es podia començar a aplicar les capes de bol, l’argila groguenca o vermellosa i fina que es barrejava amb un tremp de cola de conill a les zones que s’havien de daurar. La darrera capa es podia polir perquè quedés més impermeable. Per adherir els fulls metàl·lics sobre aquest coixí, es passava prèviament un pinzell amb aigua −que regenerava la cola animal− i es dipositaven els pans d’or que s’adaptaven a la superfície amb l’ajut d’un pinzell de pèl curt i acabat en pla per acabar d’aplacar-los. Després, els fulls metàl·lics es podien polir o brunyir amb pedra d’àgata per obtenir una superfície brillant, i decorar-los tot imprimint petits dibuixos amb l’ajut de punxons i rodetes, seguint uns patrons.

Quan al damunt dels fulls metàl·lics es pintava amb color  opac, es podien utilitzar eines de fusta o ivori amb punta roma per rascar suaument la pintura i fer aparèixer l’or, tot creant un ritme daurat-policrom. Per aconseguir efectes de transparència sobre l’or, s’aplicaven a pinzell laques transparents acolorides. Per daurar ornaments sobre la capa pictòrica es daurava amb or de petxina, fulls d’or trinxat, que s’adheria amb algun tipus d’aglutinant i s’aplicava a pinzell.

Eines per daurar. Foto: Núria Prat

Per a la pintura mural, però, els tractadistes aconsellaven els fulls d’estany que havien de ser d’un gruix superior al de l’or o la plata perquè és un metall més difícil d’aprimar. Mentre que un full d’or tenia un gruix d’entre 0,2 i 5 micres, un full d’estany el tenia d’entre 6 i 8,5 micres. En ser més gruixut, l’estany podia crear relleu damunt el mur arrebossat o altres suports. Sembla que els fulls d’estany es venien amb aspecte daurat, acolorits amb colradura groga, verda o blanca.

Com a precedent, ja en la pintura mural romànica del Museu Nacional d’Art de Catalunya, s’han trobat restes de full d’estany en el nimbe crucífer del Crist de Sant Climent de Taüll.

Absis de Sant Climent de Taüll, Mestre de Taüll, cap a 1123. (Cliqueu la imatge per ampliar-la)

Exemple d’un extracte de tractat:  “Ara que t’he ensenyat la manera de pintar al fresc, en sec i a l’oli, et vull mostrar com has de decorar el mur amb estany daurat en blanc i amb or pur (fi). I tingues en compte que has d’usar la plata el menys possible, ja que no perdura i es torna negra, tant en una paret com sobre fusta; tot i que ennegreix més ràpidament sobre el mur. Enlloc de plata utilitza estany batut o en làmines. Evita també emprar or fals, que es torna negre ràpidament.” (Cennino Cennini, Il libro dell’arte, 1390 Capítol XCV.)

Amb el projecte Explorant l’or, visitable fins al 18 de juny al lateral de la sala Oval del museu, hem volgut donar a conèixer com aplicaven l’or els artistes i com els conservadors-restauradors del museu han seguit diversos criteris d’intervenció en els daurats al llarg de la nostra història. Acabada la mostra, el projecte seguirà accessible al web.

 

Mireia Mestre
Conservació preventiva i restauració

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.