Numismàtic?… què és un numismàtic? /1

510
Maria Clua

Per norma general, quan em pregunten: de què treballes? La resposta, sigui quina sigui, causa una certa expectació, m’explico:

– si contesto: en un museu, l’interlocutor sol dir: què interessant!, en quin?

– si contesto: sóc arqueòloga, el comentari següent és: què maco!, com l’Indiana Jones, cosa que acostumo a replicar: sí molt maco, però no és com l’Indiana.

– si contesto: sóc numismàtica, la cara de l’interlocutor, molts cops, canvia adoptant un aire de què m’estan dient?, i pregunta: numisquè…? Però immediatament interpel·la: monedes!? En tinc una del meu rebesavi molt antiga, quan creus que val?

Aleshores comença una tasca d’explicació i argumentació, que a còpia d’anys crec que cada cop és més entenedora. Ser numismàtic és una barreja de tot el que he respost, ja que la formació o els estudis per ser numismàtic, tradicionalment, deriven de la branca de la història i de l’arqueologia. El lloc de treball d’un numismàtic és en una institució cultural destinada a la conservació i l’estudi del patrimoni, per norma general, un museu. Tot i que la tasca principal, no és saber els preus de mercat de les monedes, sí que tenim eines per poder valorar històricament les peces.

La paraula numismàtica deriva del llatí, del genitiu de numisma i també del mot grec νόμισμα, paraules que signifiquen moneda. La definició actual i segons l’Enciclopèdia Catalana és: ‘ciència que estudia l’origen i el desenvolupament, tant en l’espai com en el temps, de la moneda, considerant-la no pas com a simple element de canvi, sinó com a monument o testimoniatge històric, social, econòmic i artístic’. Aquesta és la manera en què el Gabinet Numismàtic de Catalunya (GNC), des de 1932 custodia, conserva, estudia i difon el patrimoni numismàtic català.

Josep Amorós, primer conservador del GNC, a la sala de treball del Palau Nacional. A la taula es troben tots els elements per poder estudiar una moneda: balances, peu de rei, lupes, bibliografia i una fitxa per omplir. (fotografia publicada a la p. 87 del catàleg Cinc segles de numismàtica)

Documentar, classificar i estudiar al Gabinet Numismàtic

Però què es fa al Gabinet?, quina és la tasca diària d’un conservador del GNC? Els fons del GNC està formats per més de 155.000 peces, la majoria són monedes metàl·liques, però a les reserves també guardem objectes de caire paramonetal com ara getons, fitxes, ploms, pellofes. També tenim una col·lecció de paper moneda, bitllets, vals, bons, targetes de crèdit. Però per tradició als gabinets i museus numismàtics també es conserva tot allò que és petit, rodó i metàl·lic. Així que, a més, custodiem medalles –amb totes les seves variants: artístiques, commemoratives, de proclamació, històriques, religioses…–, condecoracions i segells. També, i segons la definició anteriorment citada, conservem tot allò que envolta el món de la moneda i la seva fabricació, ja siguin objectes metrològics o que en un moment o altre formen part del sistema de producció.

Les dades bàsiques o físiques d’una peça

Des de 1932, la tasca principal dels conservadors del GNC ha estat conèixer, classificar i documentar tots els materials del fons. Si bé la manera de treballar és molt similar per a totes les èpoques, les tècniques de registre han anat canviant i evolucionant amb el pas del temps. La norma bàsica, o convenció internacional, a l’hora de documentar una peça és anotar el pes, el diàmetre i la posició dels encunys de la moneda, sigui quina sigui la data d’emissió de la peça. Aquests tres valors són els que la identifiquen físicament, el que seria el DNI. El pes, per norma general s’expressa en grams (g), des de la creació de la moneda s’ha establer un pes concret per a cada valor nominal, però sempre hi ha petites variants per sobre o per sota del que marca el decret d’emissió o l’autoritat emissora, que fan que la peça sigui única. El diàmetre, expressat en mil·límetres, també pot variar, sobretot en les monedes fabricades a martell, ja que segons el cop que rebia el cospell, el mòdul era lleugerament diferent. La posició dels encunys o els eixos, expressat en hores (h), o segons les èpoques en graus o fletxes, és la relació que hi ha entre la posició de la iconografia de l’anvers i la del revers de la moneda, dada força important per a les monedes fabricades manualment.

Dibuix publicat al llibre Numismàtica: Dades per a la documentació numismàtica

També és important anotar el grau de desgast que presenta la moneda, sobretot si es tracta d’una peça procedent d’un tresor, ja que aquesta informació ajudarà a establir una data d’ocultació del conjunt.

Dades identificatives

Amb les dades físiques associades a un número d’inventari, que és l’identificatiu que rep una obra en entrar a formar part de la col·lecció del museu, podríem obrir una fitxa de registre en la qual, a més, s’ha d’informar de: l’autoritat emissora; la data d’emissió o moment en què es va encunyar o fabricar la moneda; la seca o territori en què es va fer la peça; la descripció de l’anvers i del revers, que ha de contemplar una transcripció literal de la inscripció que envolta la moneda o medalla (llegenda) i una breu descripció de la imatge o tipus que hi ha gravat.

Per ser rigorosos, la fitxa hauria d’incloure dades bibliogràfiques de referència sobre la peça. A més, també és molt important conservar la informació sobre la procedència de les peces:

– si és una troballa arqueològica: nom del jaciment, localització, número d’estrat i materials que l’acompanyen

– si es tracta d’una compra: dades sobre l’adquisició, i, si és possible, de quina col·lecció procedeix o els propietaris anteriors.

– si es tracta d’una donació: informació sobre la persona que ha dipositat la peça, data de l’ingrés, així com la manera en què desitja constar a la cartel·la si l’objecte s’exposa.

Tota aquesta informació, abans de l’era digital, es plasmava en unes fitxes de paper escrites a mà que quedaven ordenades segons número de registre correlatiu en un fitxer. En l’actualitat, al Museu Nacional, aquesta formació la introduïm al programa de registre de les col·leccions Museum Plus (M+). En aquest sentit, es treballa en dues línies, una que és la d’anar introduint les col·leccions antigues del GNC al M+, i, l’altra, que és fer el mateix amb totes les noves adquisicions del departament.

Enllaços relacionats

Campo, M.; Estrada-Rius, A.; Clua, M., Guia numismàtica, Barcelona, 2004

Cinc segles de numismàtica catalana. Exposició commemorativa del 75 aniversari del Gabinet Numismàtic de Catalunya, Barcelona, 2007.

La moneda antiga. XXVIII Curs de documentació

M. Campo, Numismàtica: Dades per a la documentació numismàtica , Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1987.

Maria Clua
Gabinet Numismàtic de Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.