Marià Fortuny: la pintura com a representació d’una cosmovisió

1.142
Francesc Quílez

En aquest darrer any, els amants de l’obra del pintor Marià Fortuny estem d’enhorabona. Dues exposicions temporals permeten aproximar-nos al talent d’un dels millors pintors europeus vuitcentistes.

Marià Fortuny, Detall de tapís d’estil musulmà, cap a 1870-1872

Des del mes de novembre de 2016, la mostra Tiempo de ensoñación. Andalucía en el imaginario de Fortuny recorre la geografia peninsular i actualment es troba a Sevilla, després d’haver visitat Granada i Saragossa. Produïda pel nostre museu, l’Obra Social “La Caixa” i el Patronato de la Alhambra y Generalife, l’exposició reuneix la pràctica totalitat de la producció granadina de l’artista. Destaca l’extraordinària col·lecció de dibuixos, molts d’inèdits, que conserva el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La recent inauguració, a les sales del Museo Nacional del Prado, d’una retrospectiva de la seva obra, constitueix una magnífica oportunitat per revisitar moltes de les seves composicions més emblemàtiques, les que segueixen provocant una resposta admirativa.

Marià Fortuny, Vas d’estil musulmà, 1871

D’alguna manera, en el cas de Fortuny, les circumstàncies històriques, el caràcter arnat d’un passat vuitcentista, envoltat d’una aroma de perfum passat de moda, envoltat de perruques polsoses o casaques luxoses i lluents, tot i la seva implacable càrrega d’anacronisme vetust i la seva perillosa decantació kitsch, lluny de minar la potència de la seva seductora poètica, constitueixen una anècdota o un recurs escenogràfic. En altres paraules, la vigència del seu treball, tot i aquest vernís ranci, és indiscutible i la seva modernitat tampoc admet cap mena de dubte. La prova és que Salvador Dalí sempre va llegir la creativitat de Fortuny en clau moderna, i va arribar a expressar una oberta adhesió a molts dels seus principis estètics.

Pintor i antiquari, les dues facetes de Marià Fortuny

És suficientment coneguda la que podríem convenir a denominar la vocació antiquària del pintor. La pulsió, convertida en autèntica passió per atresorar objectes, va marcar profundament el seu esdevenir com a home i com a artista. De fet, entre les dues facetes es va establir un nexe indissociable i cap de les dues pot ser entesa sense tenir en compte l’altra.

Marià Fortuny, Llàntia d’estil musulmà, cap a 1870-1872

Ja des del seu primer viatge al Marroc, lloc al qual es va traslladar amb la finalitat d’acomplir el compromès encàrrec de la Diputació de Barcelona, que consistia a representar els episodis èpics protagonitzats pels voluntaris catalans que, a partir de l’any 1859, van formar part de l’exèrcit espanyol que va lluitar en la guerra d’Àfrica, que l’artista va començar a mostrar una estima per aquest tipus de pràctica.

De fet, en algunes de les realitzacions de l’època, més acusat en el cas dels dibuixos, trobem l’eco de la motivació que va despertar-li el contacte amb la cultura magrebí. A aquell temps pertanyen esbossos, apunts o, fins i tot, composicions més acabades, dedicats a la representació d’objectes qualificats d’orientalistes: espingardes, llums, catifes, objectes d’ús quotidià i altres tipus d’armes curtes com, per exemple, punyals.

Marià Fortuny, Espases, cascs i altres objectes, cap a 1867-1872

El més significatiu, sota el nostre punt de vista, va ser el fet que tot aquest aparell material, a més de satisfer un desig acumulatiu també va produir un canvi en la forma d’orientar la seva creativitat artística. I és aquí on comencem a descobrir la relació tan estreta que s’estableix entre el seu comportament pictòric i el seu creixent gust col·leccionista. M’estic referint a la voluntat que reflectirà el pintor en les seves produccions per conjuminar un entramat intel·lectual, que ajudi a proporcionar més credibilitat a les escenes de tipus històric.

En realitat, la inacabada Batalla de Tetuan constitueix una primera pedra de toc per incorporar elements de suport narratiu que vehiculen la necessitat d’ajustar-se, d’una manera més rigorosa, al principi de versemblança.

Marià Fortuny, La batalla de Tetuan, Roma, 1863-1865

Tot i les seves mancances evidents, començant per la incapacitat que demostra el pintor per respondre satisfactòriament a les convencions de la pintura d’història (mantenir alguns preceptes com el sentit èpic i heroic de les accions, i respectar el caràcter exemplar i didàctic del relat, entre d’altres), aquesta monumental pintura prefigura un ideari, una cosmovisió, que enclou un profund coneixement de les fonts històriques.

Tots aquests principis, que sostenien la seva activitat com a pintor, es van cristal·litzar en una producció molt emblemàtica, El col·leccionista d’Estampes. A les seves tres versions va desplegar un aparell erudit que li va servir per dur a terme un bon nombre de citacions visuals de molts dels objectes que ja formaven part de la seva nodrida col·lecció d’antiguitats.

Marià Fortuny, El col·leccionista d’estampes, Roma,1866

El pas del temps va acréixer la fama de Fortuny com a reputat especialista, un erudit que, a judici del seu amic, el paisatgista Martín Rico, posseïa un sisè sentit per distingir les coses autèntiques de les falses i per reconèixer el valor de peces que passaven per les seves mans. L’etapa granadina de 1870 a 1872 va consolidar la seva fama.

Cal esmentar èxits tan destacats com la Rajola Fortuny (Institut Valencia de Don Juan) o el Vas del Salar (Museu Estatal de l’Ermitage, Sant Petersburg), un gerro d’origen hispanoàrab adjudicat per un alt preu en la subhasta de l’Atelier Fortuny, celebrada a l’Hotel Drouot de París, el 1875.

Marià Fortuny, El taller de Marià Fortuny a Roma, Roma, 1874

La majoria de les mostres subhastades es reconeixen en les fotografies del taller romà, tot erigint aquest estudi també com un museu que va ajudar a confirmar el mèrit del seu propietari i a difondre una imatge de gran valor icònic. Aquesta tipologia de gran Atelier, deutora dels models francesos, va ajudar també a edificar una mitologia entorn d’una figura la prematura mort de la qual, a l’edat de 36 anys, va marcar el rumb de la pintura espanyola vuitcentista. Va deixar enrere una gran empremta que va ser perseguida per una plèiade de seguidors, molts dels quals, en utilitzar en excés les fórmules repetitives i estereotipades, van contribuir a desdibuixar l’original talent del millor artista espanyol del segle XIX, després de Goya.

Aquest article és una adaptació de La pasión por el objeto, que Francesc Quílez, comissari de l’exposició Tiempo de ensoñación. Andalucía en el imaginario de Fortuny, va publicar al diari El País el passat 20 de novembre.

Enllaços relacionats

Exposició Tiempo de ensoñación de Mariano Fortuny a l’Alhambra Video, 0:52

Fortuny (1838-1874) Video, 6:16

La batalla de Tetuan’ de Fortuny. De la trinxera al museu

 

Francesc Quílez
Gabinet de Dibuixos i Gravats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.