La “vida privada” del museu: dels anys trenta a avui

1.469
Montse Gumà

Us proposem fer un recorregut il·lustrat en un salt de vuitanta anys de vida del museu. Fullejant els números de setembre, octubre i novembre del Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona del 1936, que reprodueixen una xerrada de Joaquim Folch i Torres, primer director del museu, del 8 de desembre de 1935, on feia balanç del funcionament de la institució un any després de ser inaugurada, m’han entrat ganes de fer-hi una visita nostàlgica. No una visita a les sales, sinó al que s’amagava darrere el teló, allò que Pere Casas Abarca qualificava com la “vida privada” del museu.

Avui som conscients que al darrere d’un museu i les col·leccions s’amaguen un munt de persones que treballem perquè els usuaris puguin assolir les seves expectatives i necessitats, i obtenir un grau de satisfacció que els convidi a tornar a fer la visita. Aquestes bambolines ja eren una realitat al museu dels anys trenta i algunes coses no han canviat gaire, però sí que els mitjans i les tècniques que fem servir i seguim ara per aconseguir-ho, com podeu veure en les imatges, són uns altres.

A grans trets, i sense aprofundir, com diu Folch i Torres, un museu “és una institució que recull, conserva i exhibeix al públic […] obres d’art”. Així, tal com passa ara, quan una peça ingressava al museu es desembalava, es registrava amb un número d’inventari que la identificava i se’n feia la fitxa catalogràfica i la fotografia identificativa. Tot plegat amb el concurs d’una oficina tècnica i l’ajut d’un servei i laboratori fotogràfics i una biblioteca especialitzada. Què ha canviat? Els mitjans. Avui tota aquesta informació queda organitzada i integrada en un gestor de col·leccions (Museumplus) i un gestor documental, des d’on esdevé fàcilment accessible i “explotable”.

Desembalatge de les obres d’art a l’oficina tècnica per ser fitxades i numerades

 

El plató fotogràfic als anys trenta i l’actual

 

Del laboratori fotogràfic i el món analògic al digital

 

  De les fitxes topogràfica i fotogràfica al registre a MuseumPlus

 

De la sala de lectura de la biblioteca, al Poble Espanyol, el 1934, a la sala amb terminals de consulta i connexió wifi

 

De la consulta en fitxers a l’oficina tècnica a la fitxa online

I arribem al segon dels eixos de l’actuació del museu que esmentava  Folch i Torres: la conservació. Hem canviat paràmetres i mitjans, però les condicions de llum, temperatura i humitat de les sales eren i són importants. I tant a les sales d’exposició com a les reserves, on, seguint paraules de Folch i Torres, les condicions asseguren la conservació de les obres “almenys tan bé com en les sales d’exposicions”. Per això, per exemple, es controlava la incidència de la llum a les sales del pis superior a través d’una coberta de claraboies amb la col·locació d’unes veles que anaven canviant de lloc al llarg del dia segons la posició del sol. Actualment, a les sales on s’exposa obra sobre paper s’han instal·lat uns detectors de presència.

Les veles per graduar la incidència de la llum exterior

 

 De les reserves dels anys trenta a les actuals

Quant a la restauració, el Museu d’Art de Catalunya va ser pioner i va enviar un restaurador, Manuel Grau i Mas, “al centre de restauracions que oferia [aleshores] majors garanties a tota l’Europa […], el que dirigeix el professor Pelliccioli a Milà” perquè aprengués la tècnica i l’apliqués després a les restauracions del museu. Actualment, quan ens enfrontem a l’estudi i la restauració integral d’una obra, ens ajuden un munt de tècniques i mitjans que ens permeten mantenir l’obra estable. Al mateix temps, ens aporten molta informació no només de la peça en si, com ara la tècnica d’execució d’un artista, el tipus de pigment que utilitzava i la seva procedència, el tipus de tela o paper que emprava, etc., sinó també de restauracions antigues i altres vicissituds que hagi pogut patir. Totes aquestes dades que permeten establir criteris a l’hora d’iniciar una restauració.

La introducció de noves tècniques aplicades a la restauració aporta moltes dades que ens permeten conèixer millor l’obra i l’artista

Com a tercera funció del museu, Folch i Torres parlava de l’exhibició. Hi inclou temes variats que van des de la neteja de les sales a la retolació i la informació als visitants. Considera que de la mateixa manera que un director dóna la feina d’estudiar als especialistes, la de netejar també l’ha de donar a especialistes, que han de tenir una formació i uns estris adequats per preservar el patrimoni.

De la neteja amb tècniques tradicionals a la neteja “intrèpida”

Com que exposar du implícit el concepte informar, es va plantejar un sistema de retolació en cinc idiomes que incloïa una petita descripció de cadascun dels objectes exposats en català, castellà, anglès, francès i alemany. Si els visitants volien més informació, amb el número d’inventari podien consultar els fitxers del museu i comprar la fotografia. Actualment, a banda de les cartel·les i els textos de sala, al museu conviuen altres sistemes que permeten donar molta més informació als usuaris: audioguies, codis QR, apps, ibeacons, tauletes multimèdia…, i conviden a fomentar la seva participació.

De la informació estàtica a la informació interactiva

Els serveis als visitants no s’acabaven i no s’acaben aquí. Hi havia visites guiades, una botiga on es venien les postals i les fotografies de les peces, i les guies i els catàlegs que es publicaven, s’impartien conferències, etc. Què ha canviat? La tecnologia, l’oferta variada de productes de merxandatge adequada als temps, els sistemes de pagament amb targeta de crèdit i la voluntat de posar els públics al centre d’atenció.

El servei de venda de fotografies i postals, de venda de segells i estafeta de correus i els lavabos eren al vestíbul, on encara avui, excepte el servei de correus, s’hi ubiquen

 

Sala de conferències del Museu d’Art de Catalunya i un dels auditoris actuals

Folch i Torres destaca una darrera faceta: el contacte amb els visitants. En aquest punt ens parla del servei de venda d’entrades (n’hi havia de pagament, de gratuïtes el segon diumenge de cada mes i de corporatives), d’un guarda-roba i d’un telèfon per avisar un cotxe si el visitant ho demanava. De tots aquests serveis d’atenció al visitant de què parla m’ha semblat curiosa l’existència d’un “autoòmnibus” que transportava els visitants des de la plaça d’Espanya al museu i viceversa, al preu de 25 cèntims, servei que no va tenir l’èxit que s’esperava: només l’havia utilitzat un 2% dels visitants.

Vestíbul dels anys trenta i l’actual

Es va considerar aleshores que el nombre de visitants (77.030 entre l’1 de gener i el 30 de setembre de 1935) no requeria encara servei de cafeteria ni de restaurant, tot i que estaven previstos. En el seu repàs de les bambolines del museu, Folch i Torres no s’oblida ni dels vigilants de sala, ni de la seguretat de les obres, a càrrec dels cos de bombers, dels mossos d’esquadra i dels urbans municipals.

3224-019

Després d’aquesta visita nostàlgica, em pregunto si el museu social del qual tant parlem ara és un concepte tan nou. Les inquietuds de Folch i Torres no estan tan allunyades de les nostres.

Enllaços relacionats

Articles de Joaquim Folch i Torres al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, Joaquim Folch i Torres, Barcelona, 1936 (pdf):
Conversa sobre la vida privada dels museus d’art de Catalunya (I)
Conversa sobre la vida privada dels museus d’art de Catalunya (continuació)
Conversa sobre la vida privada dels museus d’art de Catalunya (III i darrer)

Museu més ecològic i més econòmic: noves instal·lacions a art modern, 2015
Història de l’edifici

 

Montse Gumà
Projectes digitals

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.