Francesc Torres: Els secrets més ben guardats del museu

6.069

Lartista i comissari Francesc Torres ha remenat durant dos anys les reserves del museu per extreuren obres dart censurades, mutilades, amagades per qüestions polítiques o destrossades per raons múltiples i les ha presentat, en un desordre aparent, a lexposició La capsa entròpica. El museu d’objectes perdutsAquest article sha elaborat a partir de textos extrets del comissari i de la seva pròpia experiència.

Francesc Torres

Benvinguts al Caos de la Casa de l’Ordre. Quan el Museu Nacional em va trucar per proposar-me aquest projecte vaig pensar que la millor manera d’explicar el món és parlar sempre d’una altra cosa, així que vaig agafar el museu amb les mans i com a la pel·lícula de Buster Keaton vaig baixar rodolant per l’escala. La capsa entròpica.

El museu dobjectes perduts és el resultat d’aquesta ensopegada imaginària a mig camí entre el comissariat i l’obra d’art. No he fet cap de les obres exposades, les he escollit com ho faria un comissari per explicar, proposar una tesi i narrar una història. Al mateix temps, he utilitzat aquestes mateixes obres com objets trouvées, com matèria prima per realitzar una instal·lació multimèdia, interactiva a la manera “antiga” –no hi ha art que no sigui interactiu des d’Altamira, dit sigui de pas– de forma que no es pot discernir en cap moment, on comença una cosa i on acaba l’altra.

He abordat aquest projecte com una obra pròpia, exponencialment major que qualsevol altra ja realitzada. He examinat tota la col·lecció del museu però he afavorit narrativament obres del segle XIX i XX.

Si les ciutats són el cementiri del seu propi passat, el mateix pot dir-se dels museus. Tot allò que s’hi conserva és la reconstrucció fragmentada de la història material de l’espècie humana. Importa poc que les peces del trencaclosques estiguin intactes o fragmentades ja que compleixen la mateixa funció. El museu preserva, narra i explica a partir d’una descontextualització massiva dels objectes de la seva col·lecció (no són on es van trobar), fet que constitueix una contradicció de termes radical que és, precisament allò que li dona capacitat d’interpretar tot situant-lo en un terreny únic entre la metodologia científica i literària, on la primera és la que ancora i explica, i la segona és la que proposa, suggereix i revela.

Ara sí, acompanyeu-me a la sala.

El museu d’objectes perduts

Ens rep l’accident en estat pur, un Aston Martin DBS sinistrat exemplifica l’accident programat a tota màquina, com ho és l’enderroc en l’ADN de tot edifici o la mort en tot organisme viu.

Francesc Torres La Capsa Entròpica Francesc Torres La Capsa Entròpica

L’aparició de sant Francesc d’Assís de Zurbarán, la talla d’un Crist gòtic, reliquiaris barrocs tal com es guarden a les reserves del museu. El sacrifici que tot accident porta implícit i les lamentacions posteriors, com també la recuperació de les restes, arriba a través dels objectes que acompanyen l’escena.

El problema jueu

Ens trobem amb el Retaule dels sants Joans de Bernat Martorell, del segle XV. La particularitat d’aquest retaule en relació amb l’exposició és múltiple. Per una banda es fa evident la fragmentació: la taula central es conserva al Museu Diocesà de Tarragona, la taula lateral al Musée Rolin d’Autun a França i una tercera taula en parador desconegut fins fa ben poc. Per fer accentuar la deslocalització, no he demanat les taules que falten als museus que les conserven, he decidit posar-hi reproduccions fotogràfiques de mida natural en blanc i negre.

El buit de la taula desapareguda l’ocupa un mirall que incorpora l’espectador dins el retaule –sense espectador no hi ha art, ni diàleg, ni joc–. La segona particularitat és que a la part més baixa del retaule apareixen uns personatges jueus amb la cara ratllada. Aquesta vandalització de l’època té el contrapunt històric de l’exemplar del llibre El judío internacional de Henry Ford, profundament admirat per Hitler, un dels pocs personatges esmentats a Mein Kampf.

La pintura i el foc

El primer que vaig veure durant la primera visita a les reserves del museu, van ser les nou pintures de Sert, procedents de la catedral de Vic, cremades i agredides per milicians anarquistes a principis de la Guerra Civil espanyola (precioses, per cert, després de la tortura).

Francesc Torres La Capsa Entròpica

Aquestes pintures dialoguen amb una obra de Joan Miró també cremada, però en aquest cas per l’artista, el resultat deliberat d’un procés creatiu. L’art modern porta al seu ADN la destrucció sense precedents del segle XX, de vegades fins i tot apriorísticament. No es pot cremar deliberadament una obra perquè ho sigui, sense tenir presents els bombardeigs de Dresden o d’Hiroshima a l’arxiu subconscient que compartim.

Els estralls de la ira

El retrat del germà de Napoleó va ser esquinçat poc després de la Guerra del Francès, a data de 1893 ja es troba restaurat. Donat el bon resultat de la restauració i que a l’anvers no mostra gaire rastres de l’atac, l’exposo acompanyat del poc material existent que documenta aquesta història, que m’ha semblat interessant mostrar per accentuar justament una de les funcions clau del museu: rescatar obres destrossades i tornar-les a un estat raonable de conservació i exposició.

Francesc Torres La Capsa Entròpica

Com el bust de la reina Isabel II, inicialment instal·lat al Teatre del Liceu de Barcelona i assaltat per la ciutadania, tret a les Rambles i llançat al mar. Va ser trobat al cap d’un temps durant les obres de modernització del port i conservat, des de llavors, sense restaurar. En sentit estricte, no hi ha cap obra d’art enlloc del món que estigui “perfecta” en el sentit literal de la paraula, l’important i interessant és el punt en què una obra es considera íntegra o deixa de considerar-s’hi, una qüestió oberta al debat.

Feminicidis (per art interposat)

Durant la celebració dels Congrés Eucarístic de Barcelona, l’any 1952, el primer esdeveniment internacional del franquisme, el Museu d’Art de Barcelona va patir un atac vandàlic que segueix sense resoldre’s. Algú va entrar de nit al museu i va esquinçar tots els nus femenins exposats.

A l’exposició, les pintures restaurades estan muntades sobre una placa gruixuda de metacrilat que permet veure l’extensió del dany a la part posterior de la tela.

Les que no estan restaurades, les he penjat de manera tradicional a la paret, són les més impressionants. El contrapunt? Una petita reproducció de la Venus del mirall de Velázquez a la National Gallery de Londres després d’haver estat atacada, a principis del segle XX, per la sufragista Mary Richardson. Finalment, tot queda complementat amb una seqüència de quatre fotografies en caixa de llum que mostren Lucio Fontana en el moment d’esquinçar una de les seves obres. Tot un espectre ideològic de l’atac a la figura de la dona que va del reaccionarisme catòlic al sufragisme progressista del segle passat. Si ni la fotografia és objectiva enregistrant el present, com ho seria la reconstrucció del passat a base de papers fragmentats i objectes trencats?

La casa remenada

Hi havia un edifici del segle XVIII, anomenat Casa Serra, que ja no existeix. Estava situat al número 22 de la Riera de sant Joan, un carrer també desaparegut poc després de 1913 en obrir-se la Via Laietana per connectar l’Eixample amb el port i solucionar el problema de congestió demogràfica i manca d’higiene de la zona. Picasso va pintar el carrer des del balcó del seu estudi, que tampoc existeix.

Francesc Torres La Capsa Entròpica

Aquestes pintures murals que mostren la “Història de Roma” obra de Francesc Pla, el Vigatà, decoraven una de les sales de la Casa Serra. Abans de l’enderrocament, es van traslladar a la nova casa familiar a la Bonanova. A partir d’aquell moment, els plafons van fer un llarg periple: es van cedir a l’Ajuntament de Barcelona per a l’Exposició Internacional de 1929, després van ser dipositats al Museu d’Història de la Ciutat, des d’on es van traslladar al Poble Espanyol per arribar, finalment, al Museu d’Art de Catalunya el 1962. Aquest viatge atrafegat acaba amb un aterratge cap per avall a la sala de l’exposició. El sostre està al terra i les parets al revés. O potser són els espectadors els que estan cap per avall? A Catalunya, com sabeu, tot ho està. És una manera de visualitzar els tombs de la història i d’emfatitzar directament el miracle de la conservació del que queda després de l’accident (de cotxe? Ah, la modernitat!).

Posar (les) portes al carrer

Les portes de Gaudí al carrer! La Casa Batlló va patir moltes remodelacions abans de ser declarada Monument Històric Artístic Nacional l’any 1969. La més important va ser la realitzada el 1957 per acomodar la companyia Seguros Iberia. En un moment en què Gaudí interessava molt poc, es van llençar al carrer moltes de les portes i els armaris de la casa. Joan Ainaud de Lasarte, director dels Museus d’Art de la Barcelona durant gairebé quaranta anys, les va veure a la vorera en passar amb el seu cotxe i va trucar a l’Ajuntament perquè les recollissin.

Francesc Torres La Capsa Entròpica

El 1986 van ingressar a la col·lecció del Museu Nacional. Aquesta història és un exemple dels avatars a què estan subjectes els sediments culturals i patrimonials, així com la importància de les persones amb instint actiu. Alhora que deixa clara la tasca ingent dels museus com a garants del patrimoni cultural de la societat a la qual serveixen. On no hi ha museus no hi ha història, ni memòria, ni paradigma d’excel·lència, ni consciència ciutadana. Els problemes que es produeixen en el museu no són sistemàtics, són problemes generats per falta de claredat intel·lectual.

El rei vestit de pintura

Hi ha, de vegades, traces inefables de l’esperit d’una època i de la cultura d’un país justament en allò que es prefereix no veure. El Museu Nacional posseeix una quantitat significativa de retrats del rei Alfons XIII molt variats quant a qualitat i conservació. M’ha semblat necessari exposar-los tots sense distinció i relacionar-los amb la pintura de Carmen Bastián de Fortuny, fragments de les pel·lícules pornogràfiques finançades pel rei i produïdes pel Compte de Romanones i dos imatges terribles d’una sèrie de postals del Desastre Anual de 1921, vuit anys abans de l’Exposició Internacional, i on van morir uns 13.000 soldats espanyols.

Ironies de la història que un edifici amb data de caducitat i no particularment ben construït, com és el Palau Nacional, edificat per albergar l’Exposició Internacional de Barcelona el 1929, s’hagi convertit en el receptacle tutelar del patrimoni artístic de Catalunya.

Talps republicans

Amagats a plena llum del dia, aquesta va ser la intel·ligent estratègia que es va utilitzar després de la Guerra Civil per protegir del feixisme l’art del període republicà de la col·lecció permanent del Museu d’Art Modern, situat aleshores al Parc de la Ciutadella, i del Museu d’Art de Catalunya, al Palau Nacional. En lloc de treure-les per dur-les a un indret segur, amb el risc que fossin interceptades per les autoritats franquistes, es van ocultar a una habitació de l’edifici. A la sala, part de les obres exposades no poden veure’s en estar ocultes a plena llum, una frustració buscada com a recreació de l’anècdota històrica.

Es pot connectar aquest episodi amb el succeït recentment amb els museus i les restes arqueològiques iraquianes i sirianes a mans dels combatents de l’Estat Islàmic. A l’Orient Mitjà no es va poder amagar gairebé res, però la fortuna va voler que algunes escultures fossin reproduccions d’originals, cosa que va escapar a la percepció des bàrbars.

Epíleg. El museu de les demolicions

Arribem al final del recorregut. “Tota cosificació és un oblit”, escrivia Adorno a Benjamin el 1940. Si agafem aquesta reflexió al peu de la lletra és obvi que tota acumulació d’objectes, des de la ciutat a un museu, és un monument a l’amnèsia històrica. Acomiado l’exposició amb un collage d’objectes, eines de construcció i destrucció, sediments històrics del museu i una falsificació d’una peça meva de fa gairebé quaranta anys: la ciutat construïda amb naips de joc, una imatge que conjuga cultura, fragilitat i atzar.

Francesc Torres La Capsa Entròpica

Francesc Torres
Artista i comissari de l’exposició

Enllaços relacionats

Francesc Torres i el museu d’objectes perduts. Carlota Marzo, Núvol, 2017

El MNAC inaugura una exposició de Francesc Torres que recupera obres malmeses, TV3, vídeo de minuts 45:18 a 47:09

Cròniques de l’exposició als mitjans al perfil de Facebook del Museu Nacional 

#CapsaEntròpica_concurs,  Concurs de fotos a Instagram. Finalitzat el 14 de gener, a  #CapsaEntròpica_concurs es poden veure les fotos presentades

ESPACIO DE ARTE _ FRANCESC TORRES, entrevista en Correo Televisión Santiago de Compostela, vídeo 33 min.

 

+ posts
Z_ Guest blogger

2 Comments

  • Arturo ha dit:

    Una exposición muy interesante. Tuve la suerte de poderla ver y me impresionó mucho tanto a nivel visual como conceptual, por la he recomendado a mucha gente que vaya a verla porque vale la pena. Muchas felicidades y gracias al museo y Francesc Torres por hacer una exposición tan interesante.

  • Respon a Redacció Museu Cancel·la les respostes

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.