Escenes de Nadal al Museu Nacional

1.138
Martí Casas

Quan s’acosten les festes de Nadal, a casa tothom té clar quines figures no poden faltar en un pessebre com Déu mana: la Sagrada Família, el bou i la mula, els tres reis amb els seus patges… i no ens deixéssim el caganer! Però aquests personatges que la tradició popular ha convertit en imprescindibles, ni han estat els mateixos al llarg de la història ni s’han representat sempre de la mateixa manera. Fent un tomb per les col·leccions d’art romànic i gòtic del Museu Nacional podem copsar de seguida la diferent visió que es tenia a l’època medieval d’alguns dels episodis vinculats a les festes de Nadal. Ens hi voleu acompanyar?

Taller dels germans Serra, Adoració dels pastors, cap a 1365-1375.

D’entrada, cal dir que a l’edat mitjana hi havia diferents versions sobre com calia representar les escenes i els personatges relacionats amb el Naixement de Crist. Per què? El motiu principal és que els tres episodis més destacats del cristianisme que es vinculen al Nadal –el Naixement, l’Adoració dels pastors i l’Epifania o Adoració dels reis– apareixen descrits de manera molt breu a només dos dels llibres del Nou Testament: els evangelis de Mateu i Lluc. Al primer, es diu només que Jesús va néixer a Betlem i s’explica a continuació la visita i adoració al nounat per part d’uns “savis d’Orient” que haurien arribat seguint una estrella que els indicava el camí. Per la seva banda, Lluc explica molt breument el Naixement de Crist, i destaca que Maria, la seva mare, “el posà en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a la sala de l’hostal” de Betlem. Tot seguit, aquest llibre narra de manera més extensa l’anunci de l’àngel als pastors i la seva adoració al nen Jesús a l’establia.

La brevetat amb què els textos oficials de l’Església descriuen un dels moments més importants del cristianisme va obligar teòlegs i artistes a recórrer a altres fonts per poder saber amb més detall com havien anat els fets. Aquests altres textos són els evangèlics apòcrifs, narracions molt antigues sobre la vida de Jesús i de Maria que mai han estat considerats oficials per l’Església, però que tampoc no han estat prohibits. Entre ells, els que parlen de la infantesa de Jesús, com el protoevangeli de Jaume o l’evangeli del Pseudomateu, van ser utilitzats a l’edat mitjana com a font de la iconografia cristiana i allò que s’hi diu ens ajuda a entendre algunes de les representacions antigues de les escenes vinculades al Nadal.

Un Naixement romànic singular

Mestre de Sorpe, Naixement de Sant Pere de Sorpe, mitjan segle XII

Per veure fins a quin punt han canviat les representacions del Naixement de Crist des de l’edat mitjana, només cal fer una ullada a la singular Nativitat que trobem a les pintures murals de Sant Pere de Sorpe, un conjunt de mitjan segle XII que es conserva, en part, al Museu Nacional. Hi veiem la Mare de Déu totalment estirada, a dalt, mentre dues dones renten i purifiquen el nen Jesús, que tot i ser acabat de néixer se sosté dempeus sobre un cossi amb la forma d’una pica baptismal. A l’esquerra del grup, mig esborrat, intuïm la figura de sant Josep, assegut tot sol a l’extrem de l’escena.

D’on sorgeixen aquesta iconografia i aquests personatges singulars? La Nativitat de Sorpe és una representació inspirada en l’art bizantí i basada en els llibres apòcrifs. Segons aquests textos, Maria no va parir en un estable sinó en una cova, on va entrar tota sola i va infantar sense l’ajuda de ningú. Quan Jesús ja havia nascut, Josep va entrar a la cova acompanyat per dues llevadores, anomenades Zelomi i Salomé. La primera es va meravellar en contemplar el naixement miraculós del fill d’una mare verge, però la segona no es creia aquest prodigi i va voler comprovar-ho palpant la Mare de Déu. Segons els apòcrifs, Salomé va ser castigada per aquesta incredulitat: en tocar Maria la mà se li va assecar enmig de grans dolors, però com que de seguida es va penedir d’haver dubtat, es va poder curar agafant l’infant en braços.

Mosaic de la Navivitat de l’església de la Martorana de Palerm. Segle XII. Cappella Palatina. Palazzo Reale di Palermo

Què és allò que ens sorprèn de la Nativitat de Sorpe? D’entrada, que Maria estigui estirada. Aquesta disposició entre ajaguda i recolzada de la Mare de Déu és l’habitual en les representacions del Naixement que trobem en l’art bizantí, que mostren Maria reposant esgotada després del part. Així ho veiem, per exemple, al mosaic de la Nativitat de l’església de la Martorana, a Palerm, realitzats al segle XII per mestres bizantins desplaçats expressament fins a Sicília. El fet que la Verge estigui estirada també pot ser una referència al fet que hagués parit dins una gruta subterrània, que per les seves reduïdes dimensions devia obligar-la a mantenir-se ajaguda.

La imatge de les dues llevadores rentant Jesús després del part, que trobem tant a Sorpe com en la majoria de nativitats bizantines, també pot xocar el visitant. Aquesta acció no és narrada pels evangelis apòcrifs, però el bany de Jesús apareix ja des de molt antic en l’art bizantí, on va acabar esdevenint un tòpic iconogràfic. També esdevé habitual en el món oriental representar Josep com un home vell i sorrut, assegut tot sol en un racó de l’escena amb una expressió al rostre entre la tristor i l’enuig. Aquesta imatge neix igualment dels evangelis apòcrifs, que ens mostren Josep com un home gran i malhumorat, disgustat per l’embaràs de Maria fins al punt que es planteja abandonar-la. Només l’aparició d’un àngel en somnis el farà canviar d’opinió.

Giotto da Bondone, Nativitat de l’església inferior de Sant Francesc d’Assís, cap a 1308-1311.  Font: Wikimedia Commons (domini públic)

L’art de l’Imperi Bizantí tenia un enorme prestigi a l’edat mitjana i per això els seus models iconogràfics es van anar difonent arreu d’Europa durant dècades. A Itàlia, per exemple, algunes de les escenes d’inspiració oriental es mantenen gairebé fins al Renaixement. Ho exemplifica molt bé la Nativitat que Giotto i el seu taller van pintar a principis del segle XIV a l’església inferior d’Assís, un fresc que segueix pràcticament el mateix model de la Nativitat pintada a Sorpe dos-cents anys abans. A Catalunya, la influència de la iconografia bizantina es deixa sentir sobretot durant el romànic, però alguns dels personatges i temes nascuts en el món oriental també aniran apareixent fins al final del gòtic.

Més nativitats romàniques

Anònim, Frontal d’altar d’Avià, cap a 1200

A part del Naixement de Sorpe, a la Col·lecció d’Art Romànic del Museu Nacional també destaquen dues Nativitats més: la del Frontal d’altar d’Avià i la del Frontal d’altar de Cardet. En aquestes dues obres, pintades al segle XIII, Maria encara és representada estirada o ajaguda. En tots dos casos, a més, la Mare de Déu es troba inscrita dins una mena de bombolla, groga a Avià i negra en el cas de Cardet, que podria ser una representació abstracta i simbòlica de la cova on Maria hauria parit, segons els evangelis apòcrifs. Els personatges de les dues parteres, però, han desaparegut.

Iohannes. Taller de la Ribagorça, Frontal d’altar de Cardet, segona meitat del segle XIII

Al Frontal de Cardet, més tardà, veiem que al compartiment on apareix l’escena del Naixement s’ha inclòs també la representació de l’Anunci als pastors. Aquests dos episodis nadalencs, estretament vinculats en la narració que en fa l’Evangeli de Lluc, seran representats gairebé sempre conjuntament en l’art català medieval a partir d’aleshores, fins al punt que és molt difícil trobar una escena de la Nativitat on aparegui només la Sagrada Família, sense els pastors, o una escena de l’Anunci als pastors per separat. Una de les poques representacions en solitari d’aquesta aparició miraculosa es conserva, justament, al Museu Nacional, en una preciosa escena atribuïda al Mestre de Vallbona de les Monges.

Mestre de Vallbona de les Monges,  Anunci als pastors i Anunciació, cap a 1335-1350

El Nadal a la pintura gòtica

A la Col·lecció d’Art Gòtic del Museu Nacional trobem dos models diferents de Nativitat, que són també les dues formes més habituals de representar el Naixement de Jesús en l’art català dels segles XIV i XV. El primer model és el que ja hem vist al Frontal de Cardet, on es combina una representació del Naixement amb l’escena de l’Anunci als pastors. És l’esquema que veiem a la Nativitat pintada per Guerau Gener i Lluís Borrassà per al retaule del monestir de Santes Creus, segurament una de les escenes de Nadal més belles que trobem al museu. Aquesta esplèndida taula gòtica és plena de detalls curiosos, com els àngels que reparen els forats del sostre de l’establia o els guants que duen els pastors per resguardar-se del fred de l’hivern.

Guerau Gener, Nativitat, 1407-1411

La mateixa tipologia de Nativitat la trobem també en un compartiment esculpit en pedra pel Mestre d’Albesa per a la cripta de la col·legiata de Sant Pere d’Àger.

Mestre d’Albesa, Nativitat, segona meitat del segle XIV

L’altre model del Naixement de Crist que trobem en les sales d’art gòtic del museu apareix de manera més tardana en l’art català, a partir de la segona meitat del segle XIV. Es tracta de la representació de l’Adoració dels pastors, un episodi que és narrat a l’Evangeli de Lluc just després de l’Anunci de l’àngel i que va permetre als artistes gòtics unir la Sagrada Família i els pastors en una única escena conjunta. Això atorgava més coherència i monumentalitat a la representació de la Nativitat. Al museu trobem tres exemplars d’aquesta Adoració dels pastors. Dos estan vinculats al taller dels germans Serra i ofereixen solucions molt similars: es tracta, d’una banda, de la taula aïllada que ha entrat recentment al museu gràcies a la Donació Gallardo i que podeu veure a l’inici d’aquest text, i de l’altra, del compartiment d’un gran Retaule de la Mare de Déu atribuït a Jaume Serra procedent del monestir de Sixena. La tercera taula amb l’Adoració dels pastors és una Nativitat de finals del segle XV vinculada al taller lleidatà de Pere Garcia de Benavarri.

Jaume Serra, Retaule de la Mare de Déu(detall), cap a 1367-1381

Malgrat les diferències que s’hi observen, totes tres imatges tenen una composició similar: el nen Jesús se situa al centre de l’escena i la resta de personatges es disposen al seu voltant agenollats i amb gest d’adoració. Entre ells hi ha dos o tres pastors, d’una banda, i la Sagrada Família, de l’altra.

Taller de Pere Garcia de Benavarri, Nativitat, cap a 1475

Veient aquests compartiments podem concloure que el canvi experimentat per l’escena del Naixement des del romànic fins al gòtic és notable i especialment significatiu en el cas de la figura de la Mare de Déu, que ha passat d’estar estirada per recuperar-se de l’esforç del part a agenollar-se al costat de la resta de personatges amb una expressió serena i d’una gran pau interior. Aquesta evolució no és gratuïta, sinó que es fruit dels intensos debats teològics que hi va haver a l’entorn del Naixement de Jesús. A l’època del gòtic, els doctors de l’Església ja havien arribat al consens que el part de Crist, en tractar-se del fill de Déu, havia estat net i sense dolor. Per tant, no calia que Maria s’estirés a descansar ni que les llevadores assistissin la Mare de Déu i rentessin el Nen. Aquestes dues ajudants femenines, però, no acabaran de desaparèixer del tot fins al Concili de Trento, que en prohibirà la representació. A les dues escenes del Museu Nacional pintades pels germans Serra, encara hi podem trobar una de les dues llevadores, Salomé, al costat de la figura de la Mare de Déu.

D’altra banda, a tots els Naixements que podem veure a la Col·lecció d’Art Gòtic del Museu ja apareixen sempre el bou i la mula, dues figures d’enorme popularitat en els pessebres que no sorgeixen de la tradició popular sinó que també tenen l’origen, un cop més, en els evangelis apòcrifs.

Els misteriosos “savis d’Orient”

I els tres reis d’Orient? Tranquils, no ens n’oblidàvem pas. Com hem dit al principi, la seva història està narrada amb força detall a l’Evangeli de Mateu, de manera que en aquest cas els textos apòcrifs no ens aporten gaire res de nou i no seran rellevants en la seva representació. Tot i així, al Nou Testament no es diu pas que siguin tres, ni que siguin reis, ni que siguin mags: només es parla d’uns “savis d’Orient”. Per tant, la imatge que tenim avui d’aquests personatges és fruit d’un llarg procés evolutiu impulsat per l’Església i la tradició popular.

Mosaic dels Sants Màrtirs i les Santes Verges (detall). Basílica de Sant Apol·linar el Nou. Mitjan segle VI. Font: Wikimedia Commons (domini públic)

El primer que es va concretar va ser el nombre de “savis d’Orient”. A les representacions cristianes més antigues, els reis acostumaven a ser dos, quatre o, fins tot, dotze, com a l’Església de Síria. Però com que els Evangelis sí que parlen clarament de tres regals, “or, encens i mirra”, finalment es va arribar al consens que els savis eren tres. Inicialment tampoc eren reis o mags, només savis. En la traducció grega de la Bíblia, però, s’hi va fer servir un terme, magos, que tant pot voler dir ‘home savi’ com ‘mag’. Molts teòlegs van interpretar aquest terme en el sentit màgic i així ha quedat a moltes cultures. Però l’Església, conscient de la imatge malèfica i negativa que acostuma a tenir la màgia, va promoure la seva identificació com a reis, una condició que no quedarà plenament consolidada en l’art fins a l’any 1000, aproximadament. Per això, en moltes representacions antigues, com als mosaics de Sant’Apollinare Nouvo de Ràvenna, els reis no porten corona sinó una espècie de barretina. Es tracta de la gorra frígia, un tipus de caputxa que des de l’època grega clàssica era considerada un barret típic dels pobles orientals.

Mestre de Santa Maria de Taüll. Absis de Santa Maria de Taüll (detall), cap a 1123

A les diferents representacions dels tres reis que trobem a les col·leccions medievals del Museu Nacional, els “savis d’Orient” ja adopten les característiques que els singularitzaran durant els segles del romànic i el gòtic. Les pintures de l’absis de Santa Maria de Taüll, datades cap a 1123, són una de les primeres representacions que en conservem. Els tres personatges apareixen ja perfectament vestits com a monarques, amb unes riques corones plenes de pedres precioses, i van acompanyats d’unes inscripcions que els identifiquen sense cap mena de dubte com a Melcior, Gaspar i Baltasar, tres noms que no queden establerts a l’Europa occidental fins al segle VIII.

L’Epifania o Adoració dels reis era un esdeveniment molt important per a l’Església catòlica perquè suposava el reconeixement de la divinitat de Crist per part de tots els pobles de la terra. Com a representants de tota la humanitat, a partir de l’art romànic, els tres reis apareixeran caracteritzats com a figuracions de les tres edats de l’home. Així, com ja veiem a les pintures de Taüll: Melcior simbolitza la vellesa, amb cabells i barba blanca; Gaspar, barbamec, és la joventut, i Baltasar, amb els cabells i la barba encara acolorits, representa l’edat adulta. Aquesta caracterització dels tres savis és la mateixa que trobem en els frontals d’Avià i Cardet que hem vist anteriorment.

Ferrer i Arnau Bassa. Anunciació i reis de l’Epifania. cap a 1347-1360

En el pas del romànic al gòtic, la representació dels tres reis pràcticament no varia i mantindran les fesomies fixades els segles anteriors. En l’escena de l’Epifania, però, sí que s’hi incorporaran algunes convencions noves, com el gest executat per un o més reis, normalment només Melcior, de deixar la corona als peus de Jesús, i el fet d’agenollar-se davant del Nen com a símbol de submissió, una postura que recordava clarament el cerimonial dels juraments de vassallatge. Així ho veiem, per exemple, en un fragment de retaule pintat per Ferrer i Arnau Bassa on es conserven els tres reis però hem perdut la imatge central de Jesús i la Mare de Déu. En aquesta els reis no apareixen sols, sinó que van acompanyats per un patge que els guarda les muntures.

Amb el pas dels anys, el protagonisme dels tres reis en l’escena de l’Epifania serà utilitzat cada vegada més com l’excusa perfecta per a la representació de robes, joies i complements rics i luxosos, uns detalls en què els artistes aprofitaran per exhibir tot el seu virtuosisme. En aquest sentit, l’escena de l’Epifania del Retaule del Conestable, conservat a la capella de Santa Àgata de Barcelona, és una de les més exuberants del gòtic català.

Fernando Gallego. Epifania. Cap a 1480-1490

Com veiem, al Retaule del Conestable el rei Baltasar encara és de raça blanca. Per poder veure un rei negre, un dels trets més significatius i populars de la imatge actual dels “savis d’Orient”, caldrà esperar fins gairebé el final de l’edat mitjana: els primers Baltasars negres que trobem en l’art català daten del darrer quart del segle XV. D’aquesta època, el Museu Nacional conserva una bella Epifania del pintor castellà Fernando Gallego, on ja veiem un Baltasar de pell fosca i trets clarament africans.

Martí Casas
Amics del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.