Els instruments musicals en l’art: #quenipintat

366
Sara Guasteví

Que ni pintat!

L’accés als museus a través d’internet és una fita assolida ja fa temps, gràcies a la consulta de catàlegs automatitzats, cada vegada amb més dades i més precisió. I la seva difusió a través de les xarxes també. Però els tècnics de museus, quan visitem altres museus, no podem evitar cercar-hi paral·lelismes i, si n’hi ha, imaginem quin podria ser el diàleg entre diverses peces.

La música en diàlegs temàtics: bèsties, roba, pintura

Des del Museu de la Música, fa anys que dediquem tots els divendres del primer semestre de l’any a un projecte digital que ens permeti conèixer les nostres col·leccions –i, de vegades, les d’altres museus– des de les xarxes, amb una mirada diferent a la que ens ofereixen els catàlegs o l’exposició permanent. Vegeu el #Divendresbèsties, que recollia tots els instruments del museu que tinguessin relació amb animals, ja fos pels materials, per la forma o perquè els tenien dibuixats, o el #DivenDress, un diàleg entre peces de roba i instruments musicals dins un context històric, social i musical.

Una visita al Museu Nacional d’Art de Catalunya l’any 2015, entretenint-nos a cercar instruments –quan encara no sabíem que aquesta recerca seria un projecte– i una conferència de Jordi Ballester sobre iconografia musical van bastir el que ha acabat sent un diàleg entre els dos museus, sota el títol #quenipintat. La pregunta que feia el mateix Ballester ens va donar la base de tot: “Per què apareixen instruments musicals als quadres?”

Música i Art

Plasmar el món musical abans de l’enregistrament sonor

La música és immaterial i els enregistraments sonors són una tecnologia tardana, fora d’algun invent de cilindre de pues, no es van desenvolupar fins a finals del segle xix. Per tant, si la música no era en directe, no existia.

Que un pintor fes aparèixer, justament, un instrument, o un conjunt d’instruments o de músics, era la millor manera d’insinuar quin podia ser el “fil musical” d’aquella escena concreta, d’aquella època i, a més a més, és de les poques maneres que tenim, la iconogràfica –o que algú n’hagi parlat en escrits– d’arribar al món musical abans de l’enregistrament sonor.

Instruments musicals a les pintures: com ho hem treballat?

Ara bé, aquí arriba el diàleg: els instruments que pintaven, eren realment així? A través del projecte #quenipintat, hem buscat la confrontació d’una selecció iconogràfica del fons del Museu Nacional –26 obres d’art amb textos de Jordi Ballester, de les quasi 60 on hem observat instruments musicals–, de manera més o menys destacada, tot mostrant en paral·lel instruments reals, del fons del Museu de la Música de Barcelona, i procurant sempre la coincidència cronològica o, en comptades ocasions, instruments facsímils posteriors.

Pau Gargallo, El violinista, 1920 i Violí del Museu de la Música

Pau Gargallo, El violinista, 1920 i Violí, MDMB 851, Étienne Maire Clarà, 1895-1902

Un cop la idea va prendre forma, vam iniciar una selecció d’instruments que concordessin amb les obres d’art, i tant el departament de col·leccions com la direcció del Museu de la Música en van fer una avaluació prèvia, perquè no sempre ha estat fàcil discernir exactament quin era l’instrument representat. El segon filtre i l’anàlisi de continguts ja va ser amb el professor i especialista en iconografia Jordi Ballester, qui ens ha ofert al llarg dels mesos uns textos molt valuosos que són la tercera pota important del projecte. Després hi vam sumar l’equip de col·leccions i el de xarxes del Museu Nacional, amb qui vam acabar de definir la llista (ens van aportar més obres que no coneixíem!) i vam discutir com podrien ser aquestes publicacions.

A banda de renovar la mirada sobre el que creiem conèixer, hem volgut, com a objectiu principal, observar les semblances, les diferències i detectar quin impacte pot tenir un instrument en un art que, justament, no se sent. En cada cas, hem mirat de destacar un detall, una curiositat, una “irrealitat” organològica, un context.

Com a exemples curiosos, hem trobat un petit buccén “fent de gos” en un pòster, un clavicèmbal amb la caixa invertida, o una cornamusa construïda per Pau Orriols, inspirada en la pintura amb què feia tàndem:

Buccen i Papitu, de Francesc Labarta, 1911

Buccen i Papitu, de Francesc Labarta, 1911

Cornamusa i Nativitat del taller de Pere Garcia de Benavarri

Cornamusa i Nativitat del taller de Pere Garcia de Benavarri

El “que ni pintat”, finalment, ha consistit en parelles –díptics– de quadre/objecte més instrument, que hem publicat a diverses xarxes socials, Facebook, Instagram i Twitter, i ho hem anat agregant en paral·lel a Pinterest. Pel que fa a Twitter, tenint en compte la llargada dels textos, és on potser la lectura ha resultat més incòmoda, però ha estat on cada setmana hem demanat als nostres seguidors quina música els suggeria cada tàndem, que ha donat com a resultat aquesta playlist a la plataforma Spotify.

A través dels textos proposats per Jordi Ballester hem redescobert la bibliografia sobre iconografia musical de què disposem a la biblioteca. I hi ha hagut un procés invers que ens resulta encara més interessant: cada setmana, l’equip del Museu Nacional ha anat incorporant al seu catàleg les etiquetes amb el nom dels instruments dels quals hem parlat, de manera que ara, si busquem instruments però no recordem el nom de l’autor o de l’obra, arribarem a trobar-los!

I per acabar, agraïments especials a Jordi Ballester, a Jaume Ayats, als equips de col·leccions dels dos museus, i el suport, informació i acompanyament des del primer dia de l’equip de continguts digitals del Museu Nacional, Conxa Rodà, Anna Ponce i Montse Gumà.

Un bon exemple de treball col·laboratiu entre institucions.

Quines altres “parelles” temàtiques us agradaria explorar de les col·leccions dels museus?

Sara Guasteví
Documentalista i Community manager, Museu de la Música
Z_ Guest blogger

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.