El patrimoni dispers del cementiri jueu de Montjuïc

1.865
Jordi Casanovas

No deixa de sorprendre que, ja desaparegut el cementiri jueu com a entitat jurídica i després d’un reaprofitament intensiu de les seves làpides com a material de construcció, la presència de grans blocs amb inscripció hebrea en un sector de Montjuïc encara cridés l’atenció de molts dels qui passejaven per la muntanya.

D’aquí el debat llarguíssim de si la muntanya es deia Montjuïc a causa d’un antic temple dedicat a Júpiter (Mons Jovis) o a l’existència d’un cementiri de jueus també antic (Mons Judaicus), tot i que no tant.

Inscripció de Miriam localitzada en l’excavació a la necròpolis de 2001

Els primers vestigis

Probablement el primer en esmentar les làpides va ser Luci Marineu Sícul, cap a 1530-1533, quan afirmava: Jo prefereixo anomenar-la dels jueus perquè en aquest lloc enterraven els seus morts i encara es veuen diverses làpides amb inscripció. D’altres després també en parlaren, com ara Jorba, Pujades o Pere de Marca, i feien referència també als sepulcres jueus que hom pot veure-hi amb inscripcions hebraiques, encara que molt malmeses pel temps.

A partir del segle XVIII s’observa un interès creixent, tot i que en cercles molt reduïts, per l’aprenentatge de la llengua hebrea i per la interpretació dels seus textos, en aquest cas pels que encara conservava la muntanya. Josep de Mora i Catà (1694-1762), director de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, va ser el primer a recollir, cap a 1752, algunes d’aquestes inscripcions de Montjuïc a casa seva i va procurar, a més, conèixer-ne el contingut.

Ja en el segle XIX, l’interès i les motivacions canviaren i les inscripcions hebrees passaren a ocupar un nou espai. Montjuïc i la seva necròpolis hebrea ja no són un lloc remot i les naixents associacions excursionistes programen nombroses sortides per tal de conèixer els cementiris romans i jueus, la flora, els minerals i els fòssils.

Excursions a Montjuïc al segle XIX

De totes aquestes visites a la muntanya, la més coneguda va ser probablement la del 12 de novembre de 1874, la crònica de la qual feta per Josep Fiter i Inglés va aparèixer publicada a la revista La Rondalla primer i poc després a les Memòries de l’Associació Catalanista d’Excursions Científicas de l’any 1878.

Aquesta excursió, molt ben programada, comptava amb el permís d’alguns dels propietaris dels terrenys on antigament hi havia la necròpolis, els quals posteriorment feren donació de cinc làpides localitzades en el curs d’aquella visita.

D’aquest mateix any 1878, concretament el 6 de gener, tenim documentada una nova excursió a Montjuïc amb l’objectiu de recollir fòssils, mol·luscs i algun exemplar de rosa catalàunica. Acabat nos dirigirem envers Can Tunis, ab la intenció de visitar a Vista Alegre los cementiris romà i judaich, lo que no efectuárem, per quant la major part dels socis devian tornar a Barcelona al mitjdia, puix haviam esmersat molt temps en lo recull de fóssils, y com los mentats cementiris son tan propers a Barcelona, s’acordá fer-hi una petita excursió qualsevulla tarda, com a via de passeig.

Inscripcions hebrees als museus

Al llarg d’aquest darrer quart del segle XIX, les inscripcions hebrees ocuparan tímidament un nou espai encara molt discret en els nous museus que s’aniran creant a Barcelona. Es comptabilitzaran, a més, com un element a tenir en compte en la configuració de la nostra història. Ja no es tracta de lligar de qualsevol manera història i llegenda, sinó de fer-la més entenedora amb l’ajut dels elements arqueològics al nostre abast, una tasca molt més complicada del que es pensava.

 A més dels exemplars recollits en diversos moments a la muntanya, s’ha pogut documentar un bon nombre d’inscripcions hebrees en diversos punts de la ciutat i de l’Àrea Metropolitana, reutilitzades com a material constructiu. Algunes s’han trobat en el curs de les dues campanyes d’excavació al cementiri realitzades els anys 1945-1946 i 2001. En aquesta darrera intervenció ha estat possible localitzar una làpida funerària datada (1229), encara ubicada damunt la sepultura original, un fet realment molt poc freqüent.

La reutilització de materials antics és un recurs habitual en totes les èpoques i llocs i no sempre s’ha d’entendre com una solució a l’escassetat de material procedent de les pedreres. És el resultat d’un mercat molt actiu de materials de reaprofitament fruit dels nombrosos enderrocaments i dels agents encarregats de posar-los en circulació.

La inscripció de Deodatus entre altres elements de pedra a les sales de Romànic a la instal·lació de 1995

Inscripció de Deodatus

Al nostre museu la presència d’inscripcions hebrees ha estat un fenomen que podriem qualificar de puntual. Posteriorment, dues de les inscripcions es van incorporar temporalment a les sales de Romànic i Gòtic el 1995 i el 1997, respectivament, amb la finalitat d’explicar el pes de la presència jueva en la societat medieval. La inscripció ubicada a gòtic era probablement l’element epigràfic més ben documentat de tota la col·lecció. Es tracta d’una peça de grans dimensions amb l’epitafi d’un personatge conegut per la documentació, Salomó Grasià, mort entre 1306 i 1307, dades que poques vegades se’ns donen com en aquest cas. Actualment ambdues inscripcions es troben al MUHBA, Museu d’Història de Barcelona, una d’elles exposada al subsòl de la Plaça del Rei.

La làpida de Salomó Grasià en primer terme a les sales de Gòtic de 1997

Frontal de la làpida

Dificultats per la documentació incompleta

Actualment tenim documentades a Barcelona 109 inscripcions hebrees, de les quals només 19 eren completes o quasi completes i 90 eren fragments de dimensions variables, la qual cosa és indicativa de l’estat com ens arriba aquest material i de les dificultats que planteja el seu estudi.

Si a això afegim que només 14 inscripcions porten la data indicada de forma explícita, podem adonar-nos que és molt complicat poder arribar a cap mena de sistematització. D’aquestes 109, 17 han desaparegut, però se’n conserva alguna menció, una referència documental, un dibuix o una fotografia. En molt pocs casos es tracta de fragments suficientment representatius, la majoria són d’escassa entitat epigràfica i amb poques dades que permetin documentar-ne de forma fefaent la reutilització i el moment en el qual es va portar a terme.

Aquesta imprecisió pel que fa als mecanismes de la reutilització, fa que resulti també difícil fixar unes pautes que permetin noves localitzacions, ja que, fins i tot disposant de documentació clara de la utilització de materials procedents de la necròpolis jueva en un lloc determinat, pot no ser possible identificar cap fragment, mentre que en altres casos ha estat possible localitzar-ne de nous sense cap referència documental prèvia al nostre abast.

Exemples de localitzacions

Hi ha quatre exemples molt representatius i que serveixen molt bé per explicar aquesta casuística. Es tracta del Portal Nou i la capella de Nostra Sra. de la Canal, les excavacions de la Baixada de la Canonja, el palau del Lloctinent i el palau de Valldaura.

Inscripcions reaprofitades al subsòl del palau del Lloctinent

Joan I va fer donació, l’any 1395, per a les obres de la capella de Nostra Sra. de la Canal, de trenta pedres del cementiri jueu de Montjuïc. Sabem que a principis del segle XVII la capella ja estava mig en ruïnes. Restaurada, segons sembla, cap a 1607, a conseqüència dels fets de 1714 el portal i la capella es veieren molt afectats, per la qual cosa foren enderrocats l’any 1854. En aquest cas no s’ha pogut documentar la presència real d’inscripcions hebrees en la seva construcció.

En el curs de diverses excavacions amb l’objectiu de trobar el cos de sant Pere Nolasc fetes entre el 21 d’abril i el 30 d’agost de 1788 a la Baixada de la Canonja a tocar de la catedral, es van localitzar diversos objectes, columnes i piles i una inscripció hebrea de la qual només s’ha conservat una transcripció del text en un full i una pintoresca traducció. L’aura llegendària que envolta aquesta intervenció i el fet que no s’hagi conservat la làpida fan complicat treure conclusions.

Façana del palau del Lloctinent a la Plaça de Sant Iu amb indicació dels fragments reaprofitats

Fins ara l’exemple més representatiu és el palau del Lloctinent, una construcció del segle XVI entre la Plaça del Rei i el carrer dels Comtes de Barcelona, on s’han pogut localitzar 33 fragments d’inscripcions hebrees de Montjuïc, que havien estat reutilitzats en diferents punts de l’edifici.

Darrer fragment identificat a la façana del palau de Lloctinent en la intervenció de 2002, que correspon al quadrat superior de la imatge anterior

Finalment, en el lloc on s’aixecava el palau de Valldaura, s’han pogut identificar 6 fragments més. Aquest palau ocupava l’antic solar d’un cenobi del cister, Santa Maria de Valldaura (1150-1169), a Collserola dins el terme actual de Cerdanyola del Vallès, i havia esdevingut un lloc de repòs i de cacera dels reis de la Corona d’Aragó, des de Jaume II (1291-1327) fins a Martí I (1396-1410). El rei Martí I va engrandir i embellir aquesta propietat entre el 1400 i el 1407. Ja en plena decadència al llarg del segle XV, concretament el 1475, va passar a mans de particulars com a donació reial. En aquest cas no disposem de referències documentals que esmentin el reaprofitament de pedres del fossar jueu, tot i la presència d’aquests sis fragments dels quals no sabem tampoc en quin lloc de les ruïnes del palau es van trobar.

Els 61 fragments trobats a la ciutat de Barcelona es concentren majoritàriament als voltants de la catedral, el Palau Episcopal, el convent de Santa Clara i les excavacions de la plaça del Rei i del carrer Comtes de Barcelona, com a nucli més representatiu. Més enllà d’aquest punt es produeixen troballes aïllades en enclavaments propers, sent el més recent el d’un fragment al terrat de l’església de Sant Just i Pastor o el que va ser localitzat a l’antic convent de Sant Josep, on avui s’aixeca el mercat de la Boqueria.

Tots aquests materials ara descontextualitzats apareixen reutilitzats de forma clara o resten invisibles amb la cara inscrita no visible, a no ser que es desmunti el mur o la superfície on es troben. El seu reaprofitament com a carreu, elements de portes o finestres, dovelles d’un arc, lloses de paviment o simplement com a material de rebliment de forma visible o invisible ens permet concloure que no hi ha voluntat de destruir-los o d’amagar-los, ans simplement de treure’n un profit de la forma més senzilla possible.

Enllaços relacionats

El cementiri jueu de Montjuïc es declara bé cultural d’Interès nacional

El cementiri jueu de Montjuïc a Barcelona, Zahor, 2008 (pdf, 214 Kb)

Nova aproximació a la cronologia del cementiri jueu de Montjuïc (Barcelona), Jordi Casanovas i Xavier Maese, Tamid, 4, 2002-2003 (pdf, 1,5Mb)

Jordi Casanovas
Registre i investigador d'inscripcions hebrees

2 Comentaris

  • Gabriel Vilaginés
    25 de maig de 2017 - 11:59 am | Enllaç permanent

    Interessant notícia històrica per ampliar la visió de la nostra història

    • Redacció museu
      7 de juny de 2017 - 6:44 am | Enllaç permanent

      Moltes gràcies pel teu comentari, Gabriel!

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.