Dues hores al Museu Nacional d’Art de Catalunya/2

1.789
Artur Ramon

Si arribem a la Sala Oval −gran sala de ball sense orquestra− i pugem al pis de dalt ens trobarem amb les col·leccions d’art modern remodelades recentment. Aquí el discurs és temàtic i cronològic alhora. El MNAC és un museu de museus, com una matrioixca russa. També és el museu de Fortuny, i a la primera sala trobem una de les seves obres mestres, pintada a Roma: La vicaria. Fortuny hi retrata un contracte matrimonial en una església barroca. La cerimònia religiosa ja s’ha acabat i els nuvis i la comitiva de convidats han passat a la rectoria per signar. Una processó de personatges circulen dividits per classes socials: els burgesos acompanyen els nuvis mentre els més humils estan asseguts. És una apologia del costumisme i del preciosisme alhora, un quadre fet de fragments, de miniatures. Així creava Fortuny, en aquest registre se sentia còmode, era un pintor de petit i mitjà format. Per això va fracassar quan va assumir l’encàrrec de pintar un llenç de nou per trenta metres que havia de representar La batalla de Tetuan. Aquesta pintura és la història d’un fracàs, ja que Fortuny no va poder enllestir-la en deu anys, i el quadre, com un gran tapís, va quedar inacabat al seu estudi.

La batalla de Tetuan

La batalla de Tetuan, Marià Fortuny, Roma, 1863-1865

Endinsar-nos per la part moderna del museu és un viatge en el temps. Observem les diverses tendències que configuren l’art del segle XIX. L’orientalisme va tenir una influència enorme en artistes com Fortuny, Tapiró i Signorini, que pintaven a l’Àfrica i venien aquests temes a Londres i París, on hi havia una clientela que demandava aquesta mena d’obres. Després de la revolució industrial, ja acabant el segle, apareix una fornada d’artistes irrepetible, els grans mestres de la pintura catalana al tombant del 1900. A la generació modernista formada per Rusiñol i Casas en pintura i Llimona, Clarà i Clarasó en escultura, s’hi suma la nova generació agrupada al voltant d’Els Quatre Gats, la taberna de Pere Romeu del carrer de Montsió. Destaquen el miserabilisme de Nonell, amb les seves gitanes tristes de pinzellada vibrant i nerviosa, els paisatges de Mir, plens de fúria i color, a Mallorca i Tarragona, i les dames vaporoses que surten a la nit dels bulevards parisencs d’Anglada Camarasa, entre d’altres. Enllà dels grans mestres a cavall del segle XX, hi ha pintors de vàlua com Francesc Gimeno i la seva pintura valenta, Marià Pidelaserra i les seves vistes del Montseny puntillistes, Nicolau Raurich i les seves teles matèriques que anticipen Miquel Villà i Antoni Tàpies, Pere Torné-Esquius amb els seus interiors delicats que miren a Vincent van Gogh i Félix Vallotton, entre d’altres. I cal no oblidar els dissenyadors del modernisme, com Gaspar Homar o Aleix Clapés, Gaudí i Jujol a part.

010897-000

Laboratori de la Galette, Santiago Rusiñol, 1890-1891

Nu femení, Josep Llimona

Nu femení, Josep Llimona, 1918

Moble de despatx

Moble auxiliar de despatx, Josep Maria Jujol, 1910

La reacció a les impressions d’aquests artistes serà la mirada reposada del noucentisme, el retorn a l’ordre i l’equilibri. Sunyer serà el nostre Cézanne i Xavier Nogués l’ideòleg d’una Catalunya mediterrània, culta i feliç, expressada a través dels seus ninots entranyables. La història de l’art català és un moviment contradictori d’acció-reacció. A la calma del noucentisme segueix el moviment de les avantguardes, sota l’ombra del surrealisme. El grup ADLAN s’imposa als anys trenta i aporta un món oníric i poètic amb les composicions abstractes i geomètriques d’Artur Carbonell, entre d’altres.

Tres nus al bosc

Tres nus al bosc, Joaquim Sunyer, 1913

Constel·lació

Constel·lació, Artur Carbonell Carbonell , 1933

La Guerra Civil, tan ben copsada per les fotografies d’Agustí Centelles, tanca un cicle del nostre art. Després ja res no tornarà a ser igual. Tanquem el nostre breu recorregut amb el retrat de Marie-Thérèse Walter, Dona amb barret i coll de pell, de Picasso, que enllaça amb el record del romànic que l’artista va veure per darrera vegada el 5 de setembre de 1934, dies abans de la inauguració oficial del nostre museu.

Dona amb barret i coll de pell

Dona amb barret i coll de pell (Marie-Thérèse Walter), Pablo Picasso, 1937

Artur Ramon

Aquest text, basat en l’itinerari del llibre Museu Nacional d’Art de Catalunya: un itinerari, correspon a la segona part de l’article publicat a la Revista del Foment, núm. 2.145, a qui agraïm el permís per publicar-lo al blog. 

Enllaços relacionats

Dues hores al Museu Nacional d’Art de Catalunya/1

 

Z_ Guest blogger

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.