Dues hores al Museu Nacional d’Art de Catalunya/1

2.625
Artur Ramon

Quan acompanyo un amic estranger al Museu Nacional miro de seguir un itinerari cronològic que l’ajudi a comprendre la magnitud de les col·leccions de manera ordenada. Començo per la secció d’art romànic i la seva “Capella Sixtina”, el mal anomenat Pantocràtor del Mestre de Taüll. Un pantocràtor és la imatge de Déu pare de mig cos, com la representa Cimabue i apareix en els mosaics bizantins artúrics de la catedral de Monreale. En realitat el Crist de Taüll és una Maiestas Domini, ja que representa el Crist en majestat dins d’una màndorla o ametlla mística. S’imposa la força d’aquesta imatge, els ulls de Crist que, assegut al tron, tot ho mira i tot ho jutja.

Pensem en el pobre infeliç del segle XII que veia tantes imatges en la seva vida com nosaltres en una hora, i quedava absolutament anestesiat davant d’aquesta imatge imponent. Un Gran Germà medieval, un ull monstruosament gran que tot ho copsa i vigila, com a la novel·la 1984 de George Orwell. Si el giréssim a la dreta −avui podem fer-ho mitjançant els tractaments d’imatges− obtindríem un ull enorme, una representació no gaire allunyada de l’ull de Magritte. De fet, en la pintura mural romànica la idea de l’ull és molt present en els dos sentits: conceptual i formal, abstracte i concret. L’ull és la forma d’ametlla de la màndorla, però també es multiplica a les ales dels animals que simbolitzen els profetes a Taüll i dels querubins de l’absis de Santa Maria d’Àneu.

015966-000_22007

Absis de Sant Climent de Taüll, Mestre de Taüll, cap a 1123

És un exercici de línies pures i colors primaris, una reflexió sobre la simetria amb detalls extrets del món natural −les sandàlies de pescador que porta Crist− o de la imaginació, amb monstres alats amb ulls múltiples. No és estrany que aquest repertori d’imatges procedents d’un món remot agradessin tant als artistes de les avantguardes, que anaven al museu com qui va a la plaça a buscar aliments; després els cuinaven a foc lent als tallers. A través de Taüll entenem algunes obres de Picabia; i sense el ressò icònic de la pintura mural de la vall de Boí, Picasso mai no hauria pogut construir Les demoiselles d’Avignon, el quadre que va canviar el destí de la pintura al segle XX.

Ego sum lux mundi (“Jo sóc la llum del món”), diu la llegenda al llibre que Crist porta a les mans i ens ensenya. En l’albada de l’art medieval el text ajuda la imatge. La mateixa inscripció apareix en el llibre que sosté el nen assegut a la faldilla-càtedra de la seva mare en una de les talles marianes més belles del museu: la Mare de Déu de Ger. Em fixo en els seus ulls de peix, la draperia del mantell, encara amb ressons dels relleus paleocristians, i el coixinet sobre el qual s’asseu. També podem intuir allò que no veiem: les dues corones platejades que cobrien els caps de la Mare i el Nen i que la cobdícia humana va manllevar deixant-los desprotegits i ridículs, com si portessin les cintes amb què els tennistes s’agafaven els cabells. Es tracta de la Maiestas Mariae, una tipologia de culte encara avui present als nostres santuaris, de Montserrat a Núria.

065503-000_087825

Mare de Déu de Ger, Anònim, Segona meitat del segle XII

La Majestat Batlló és una de les obres supremes de l’escultura medieval. No puc deixar de mirar el seu rostre bondadós i els cabells tan ben tractats, simètrics, perfectes, els colors del vestit, el cinturó que marca el ventre prominent… La barba és un prodigi de virtuosisme tècnic, i la sanefa de la creu encara té ressons musulmans. No hi ha res fosc ni dramàtic en aquesta imatge, que contrasta amb les crucifixions posteriors que fusionen l’anatomia atlètica del cos masculí amb el pathos d’un home abandonat pel seu pare, Déu. Aquí no. La creu no és l’element del martiri sinó el tron on descansa aquest bon home. I no contempla Déu demanant-li per què l’ha abandonat sinó que té la mirada absorta que va ençà i enllà del temps.

015937-000

Majestat Batlló, Anònim, mitjan segle XII

Recorro les sales de romànic del museu i em trobo amb detalls extraordinaris. M’adono que els frontals d’altar són els embrions dels retaules, on apareixen una imatge i quatre escenes, una síntesi visual que arriba molt clarament als fidels. També veig que a les pintures romàniques els sants mai no toquen amb les mans els textos sagrats i els protegeixen amb un tros de roba.

015803-000

Frontal d’altar de la Seu d’Urgell o dels Apòstols, Taller de la Seu d’Urgell, Segon quart del segle XII

Sempre m’ha sorprès el desequilibri que hi ha entre les col·leccions que alberga el Museu Nacional d’Art de Catalunya i la poca repercussió que té entre nosaltres. Conec moltes persones que no hi han anat més que en llunyanes sortides escolars, i quan un amic estranger ens visita sempre pensem en altres museus que porten el nom de la “santíssima trinitat” de l’art modern −Picasso-Miró-Dalí− abans de portar-lo al MNAC. Diverses causes expliquen aquest fet, i possiblement totes convergeixen en el fet que hem convertit el nostre museu un tòpic, és a dir, un argument que de tant repetir-lo, ha esdevingut un lloc comú. Cal trencar el tòpic i el prejudici, les barreres psicològiques que ens impedeixen gaudir de la millor col·lecció d’art medieval del món, notable en el Renaixement i el Barroc i excel·lent en art modern.

El fil conductor del nostre museu, el guió, és la història mateixa de l’art català, però des de la mort de Jaume Huguet (1492) fins al naixement del modernisme (1890) hi ha quatre segles de desert. El nostre millor pintor del segle XVII, Antoni Viladomat, ocuparia un lloc gens destacat en els millors centres de producció del seu temps, Madrid i Sevilla, on van treballar mestres de la talla de Velázquez, Cano, Zurbarán o Murillo; uns artistes que el Museu Nacional té representats, poc, gràcies a l’adquisició de gran part de la col·lecció Gil Babot l’any 1942.

El nostre museu no és fruit de l’espoli ni prové de les col·leccions reials, sinó que neix de dues voluntats. En primer lloc, la protecció del patrimoni, que va portar la Junta de Museus a salvar les pintures murals romàniques a primers del 1900; sense aquesta intervenció, hauríem d’anar a veure aquestes obres a qualsevol gran ciutat nord-americana, com passa amb el claustre de Cuixà, vora el Hudson novaiorquès. En segon lloc, cal esmentar la societat civil, de la qual ara es parla tant però que fa cent anys ja existia i era molt més prescriptora de l’art i del museu que l’actual. Només un exemple: La vicaria de Fortuny va ser adquirida per subscripció popular i se’n van pagar 300.000 pessetes el 1920; una suma immensament més important que els 45.000 euros que va costar el dibuix del mateix Fortuny La pregària, donat al museu mitjançant una campanya de micromecenatge l’any 2013.

010698-000_18458 micromecenatge

Si creuem el vestíbul del museu i passem a l’altra banda entrem a les galeries dedicades a l’art gòtic. Abandonem un món i ens introduïm en un altre. Ja no hi ha una església única sinó diverses, i el frontal d’altar ha esdevingut un retaule. El pintor és com un muntador de cinema: té poc espai per dir moltes coses. El sant està representat a la taula central i els laterals es reserven per a les històries de les seves vides. Culmina a la part de dalt amb el pinacle, on es representa el calvari i avall hi ha la predel·la, una seqüència de petites taules amb imatges de sants com els fotogrames d’una pel·lícula. Si ens apropem descobrim històries extraordinàries, algunes vinculades als martiris que van haver de suportar aquests superherois místics i altres de més convencionals, de la història sagrada més elemental. La diferència entre l’home del segle XII i nosaltres és que ell copsava el missatge moralitzant que hi ha darrere les imatges, i l’home d’avui no sap res, li arriben les imatges i no comprèn els continguts, la iconografia; per això semblen buides, erosionades del sentit amb què es van crear.

Hi ha una dualitat sensual entre l’horror i la bellesa. El pintor és un home que en tota la vida veu tantes imatges com nosaltres en un dia, però algunes esfereïdores, que nosaltres mai no hem vist. Fixem-nos en el Retaule de santa Bàrbara, on Gonçal Peris ens presenta la santa amb els cabells d’or i la pell nacrada que contrasta amb la brutalitat dels botxins, que tenen els mateixos ulls espantats del cavall. Mirem el retaule de Sant Miquel, martiri de santa Eulàlia i santa Caterina, de Bernat Martorell, el nostre millor pintor del gòtic internacional. En la taula de santa Eulàlia hi ha compassió pels botxins, un dels quals tanca els ulls per no veure el que està fent, martiritzar una noia que va ser bella; de vegades Martorell juga amb nosaltres i busca analogies visuals, com la cua de fuet darrere el clatell de santa Eulàlia, que es confon amb els seus cabells.

Retaule de santa Bàrbara, Gonçal Peris Sarrià, cap a 1410-1425

En una altra taula del mateix Martorell, Martiri de santa Eulàlia, em crida l’atenció la manera com prolonga el lòbul de l’orella de la santa de manera gairebé antinatural, com una caragolina, i els estris del turment, unes barres acabades amb urpes d’àguila que recorden les peces amb què abans es tancaven les botigues.

Lluís Dalmau i la seva Mare de Déu dels Consellers, obra mestra del nostre gòtic, és una illa en la història de la pintura catalana. Una obra que es mira al mirall dels Van Eyck, com volien els comitents: retrats fidedignes, àngels cantors i paisatges flamencs ben diferents dels nostres.

L’artista que explica el trànsit del gòtic al Renaixement és Jaume Huguet. Els seus retrats són psicològics i ens parla d’un llenguatge que coneixem, proper al nostre. Darrere els seus martiris sempre hi ha empatia amb el sofriment humà. El mateix succeeix si observem el magnífic Martiri de sant Bartomeu de José de Ribera, Lo Spagnoletto. Trobarem pocs exemples semblants de comunicació visual entre un sant torturat i nosaltres, espectadors: els botxins treballen com els carnissers d’un mercat napolità, i els ulls de sang del sant ens demanen compassió. No és estrany que aquest quadre inspirés un poema al romàntic Théophile Gautier.

015938-000_petita

Mare de Déu dels Consellers, Lluís Dalmau, 1443-1445

024135-000

Sant Vicenç a la foguera, Jaume Huguet, cap a 1455-1460

024162-000_001537

Martiri de sant Bartomeu, Josep de Ribera, 1644

Artur Ramon

Aquest text, basat en l’itinerari del llibre Museu Nacional d’Art de Catalunya: un itinerari, correspon a la primera part de l’article publicat a la Revista del Foment, núm. 2.145, a qui agraïm el permís per publicar-lo al blog. En breu publicarem la segona part.

Enllaços relacionats

Dues hores al Museu Nacional d’Art de Catalunya/2

 

Z_ Guest blogger

4 Comentaris

  • Carme Miquel i Catà
    18 de març de 2016 - 7:39 pm | Enllaç permanent

    fa anys que pujo al Mnac amb els alumnes; m’agrada llegir les paraules d’altri sobre allò que explico i provo davant les peces…
    llàstima que la “història” no deixés que a casa nostra es continués la preciosa tradició pictòrica; crec que al Barroc tant Viladomat com els seus deixebles, els germans Tramullas, van lograr començar a reconduir el camí…

  • elisabet pueyo
    18 de març de 2016 - 9:39 pm | Enllaç permanent

    Gràcies i felicitats per aquest post com a com apart del Museu que sóc . Perquè ès fresc i planer com la majoria de gent que ens agradaria que visites el museu i encara no ho fa ; riguròs i pedagògic com és la manera que ens agradaria saber explicar la col.lecció a els que ens visiten ; i inspirador i reptador per continuar treballant convençuts que ho fem en un magnífic Museu.

  • Pingback: Dues hores al Museu Nacional d’Art de Cat...

  • Pingback: Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya » Dues hores al Museu Nacional d’Art de Catalunya/2

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.