Col·leccionistes que han fet museus

1.305

Jornada Col·leccionistes que han fet museus. Foto: Marta Mérida

Si per una cosa destaquen els museus a Catalunya és per ser fruit, no d’antigues col·leccions reials com és el cas dels museus reials belgues o, més a la vora, del Museo del Prado, sinó de col·leccions privades que han estat adquirides, llegades, donades o cedides a la Junta de Museus o als museus mateix. Acabem de celebrar al museu una jornada amb un títol molt suggeridor: Col·leccionistes que han fet museus. No és només un títol suggeridor, sinó també una reflexió molt adequada si pensem en clau de museus a Catalunya.

A finals del segle XIX i principis del segle XX, la ciutat de Barcelona gaudia d’una gran riquesa cultural, accentuada gràcies a la bona feina de la Junta de Museus de Catalunya (nascuda el 1902 i amb la incorporació de la Diputació de Barcelona al 1907) i l’Associació d’Amics dels Museus de Catalunya (del 1933).

Va ser en aquest marc que va començar a destacar el paper dels col·leccionistes privats, mecenes que, després de la revolució industrial, havien adquirit un poder econòmic que els permetia reunir grans col·leccions. Alguns formen part dels noms de què es va parlar a la jornada: Enric Batlló, Lluís Plandiura, el polític Francesc Cambó, i artistes, allunyats dels cercles de poder i econòmics, com ara Eusebi Valldeperas o el mateix Josep Pascó, a qui els movia segurament un sentiment més erudit.

Sigui com sigui les seves col·leccions, aplegades al llarg dels anys, ja fos arran d’un sentiment patriòtic i de servei al país, o un ideal artístic o un interès monetari, o fins i tot per necessitats econòmiques del seu propietari, van acabar, en la majoria d’ocasions, formant part dels fons dels museus catalans.

 La col·lecció Plandiura al museu

El Museu Nacional no seria la institució que és avui dia, sinó fos per l’adquisició per la Junta de Museus l’any 1932 de les més de 2.000 peces de la col·lecció de Lluís Plandiura.

Plandiura respon al perfil de l’home industrial, i sens dubte un dels col·leccionistes catalans  més importants del segle XX. Va reunir al llarg de la seva vida milers d’objectes artístics de totes les èpoques, fins a crear un museu propi a casa seva. Mireia Berenguer comenta que va voler fer de la seva col·lecció privada un museu públic, trencant amb l’habitual recel d’alguns col·leccionistes d’art i la seva intimitat. S’enorgullia i alegrava de poder obrir les seves portes perquè tothom pogués gaudir de l’art, fins que el 1932 va vendre aquesta col·lecció a la Junta de Museus.

Joc visual d’una sala d’art modern amb i sense les obres de la col·lecció Plandiura

Berenguer va destacar la gran importància d’aquesta col·lecció, no només per la seva magnitud, sinó per la qualitat de les obres. “Si buidéssim les sales del museu d’obres procedents de l’adquisició Plandiura, quedarien les parets mig buides”, no en va, al museu hi ha més de 1.300 obres d’aquesta col·lecció que, com hem dit, no és només un fons nombrós, sinó variat, que va enriquir tant la col·lecció medieval, com la d’art modern i, especialment, la de cartells.

De medieval, destaquen els únics frontals “signats” que es conserven al museu: el Frontal d’altar de Gia i el Frontal d’altar de Cardet, ambdues obres de Iohannes, fetes en un taller de la Ribagorça. A tall de curiositat també una Mare de Déu que tant si com no una nord-americana volia comprar-li, tal com la mateixa Mireia Berenguer explica en un article.

També obres tan emblemàtiques del museu i, alhora icòniques, com La Mandra, de Ramon Casas, o Poble escalonat, de Joaquim Mir, van formar part de la col·lecció de Lluís Plandiura.

Frontal d’altar de Cardet, segona meitat del segle XIII

Joaquim Mir, Poble escalonat, cap a 1906-1909

Una menció especial mereix el seu fons de cartells que, conjuntament amb els que van ingressar al museu de la col·lecció d’Alexandre de Riquer, constitueixen els pilars fonamentals d’aquesta col·lecció. Dos exemples a esmentar són Nestlé’s Condensed Milk, de Théophile Alexandre Steinlen, i Thé Rajah, de Henri Meunier.

Théophile Alexandre Steinlen, Nestlé’s Condensed Milk, 1894 o 1985

Henri Meunier, Thé Rajah, 1897

Enric Batlló, industrial tèxtil, que posa nom a una majestat del museu

Batlló va ser un industrial membre de la nissaga que va fundar a Barcelona la fàbrica tèxtil Can Batlló, que posteriorment es va convertir en l’Escola Industrial, i un col·leccionista i mecenes molt generós i de perfil molt eclèctic. Per això, amb l’organització de les col·leccions dels museus de Barcelona, hi ha peces de la col·lecció Batlló al Museu del Disseny, al Museu de la Música i al Museu Nacional, entre d’altres.

La donació desinteressada d’aquest col·leccionista al 1914 a la Diputació de Barcelona, tal com ens va comentar Bonaventura Bassegoda, va ser de més de 900 peces, 118 de les quals formen part actualment dels fons del Museu Nacional. Comprèn obres d’artistes tan destacats com Ramon Amadeu, Joaquim Vayreda o Manuel Pereira, entre d’altres. La majoria de peces de la col·lecció Batlló, al museu, enriqueixen les col·leccions de Renaixement i Barroc.

Tot i amb això, la peça més coneguda és la Majestat Batlló, una majestat romànica de mitjan segle XII que ha pres per nom el cognom del col·leccionista que la va dipositar al 1914 a la Diputació de Barcelona.

Majestat Batlló, mitjan segle XII

Maties Muntadas, un altre representant del món industrial

Muntadas era propietari de La España Industrial, però com molta de la burgesia de l’època també era un aficionat a l’art que coneixia els pintors més reconeguts del moment.

No es pot parlar de la col·lecció de Muntadas i no parlar de la tasca de salvaguarda del patrimoni artístic per part la Generalitat Republicana durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), tal com va fer Yolanda Pérez Carrasco, en la seva comunicació. En aquell moment, moltes de les col·leccions privades van ser confiscades ràpidament per la Generalitat republicana a l’inici del conflicte, que les va traslladar per la seva conservació. La col·lecció Muntadas va viatjar des de Barcelona a Olot, Darnius i Ginebra, acompanyant les obres del museu, que també van ser allotjades a Olot i Darnius. Acabada la guerra, la col·lecció va quedar fragmentada i només es poden fer hipòtesis sobre el nombre original de peces de què constava la col·lecció. En aquella època, molta de la documentació es va perdre o, directament, era inexistent ja que moltes de les obres no es van considerar suficientment importants com per documentar-les.

Malgrat aquestes vicissituds, el Museu Nacional té en els seus fons unes 200 obres de la col·lecció Muntades. Tot i que la seva major aportació és a Gòtic, i incorpora noms d’artistes tan rellevants com Bernat Martorell (Martiri de santa Eulàlia), Bernat Despuig (Retaule de santa Anna) o Jaume Huguet (Mare de Déu), algunes de les peces més conegudes d’art del Renaixement i Barroc que té el museu procedeixen també d’aquesta col·lecció.

Destaquen peces com el Sant Càndid d’Ayne Bru o el Tríptic amb Calvari, sant Antoni Abat i santa Caterina, del Mestre de l’Adoració von Groote, que lluiran amb tot el seu esplendor a la nova presentació de la col·lecció de Renaixement i Barroc, que es podrà veure a finals d’any al museu.

Ayne Bru, Sant Càndid, 1502-1507

Jaume Huguet, Mare de Déu, cap a 1450

Francesc Cambó, l’autor d’un dels llegats més valuosos per al museu

El polític i mecenes Francesc Cambó va llegar al museu 50 pintures dels grans mestres europeus d’entre els segles XIV i XIX. Tot i que no és ni de bon tros l’aportació més nombrosa de què hem parlat fins ara, si que és l’aportació desinteressada de més valor que ha rebut el museu.

Lucas Cranach (el Vell), Parella amorosa desigual, 1517

Els primitius italians mostren el pas de l’art medieval gòtic al Renaixement. La perfecció tècnica del Cinquecento s’exposa a les pintures de Sebastiano del Piombo i Tiziano. Trobem grans moments en l’exuberància de Rubens amb l’obra Lady Aletheia Talbot, comtessa d’Arundel, la sàtira protestant de Lucas Cranach, «el Vell» amb l’obra la Parella amorosa desigual, i l’humor en les escenes carnavalesques de Tiepolo, d’entre les quals hi ha El minuet. Finalment, els detalls de modernitat arriben amb els dos retrats de Fragonard, Jean-Claude Richard, l’abbé de Saint-Non, vestit a l’espanyola, i Quentin de La Tour, Pierre-Louis Laideguive, i de Goya, amb l’Al·legoria de l’Amor, Cupido i Psique i Manuel Quijano.

Cambó va configurar gairebé tota la seva col·lecció en menys de deu anys, de 1927 a 1936, amb l’assessorament d’experts com Bernard Berenson o Joaquim Folch i Torres. Però tot i que sabem molts aspectes tant del personatge com de la seva col·lecció, Imma Socias ens llença un guant i ens convida a seguir investigant: on va comprar, qui eren els seus venedors… encara molts interrogants per respondre que no exhaureixen el tema.

Camil Fabra, el col·leccionista “de les bones maneres”

Laia Alsina va parlar de Camil Fabra, membre de la burgesia catalana, de tradició comercial i banquera, i també polític. A la joieria “Can Masriera”, recordaven la marquesa d’Alella com una de les seves clientes habituals, i els balls a casa els marquesos eren notícia als diaris, no en va ell és l’autor d’un Código o deberes de buena Sociedad i un dels personatges més destacats de la vida social barcelonina del moment.

La passió per Barcelona, el va dur a llegar la seva col·lecció de 120 quadres als museus de la ciutat, obres d’alguns dels autors més importants del moment. Així, la norantena d’obres que en tenim al Museu Nacional, majoritàriament, han enriquit el fons de pintura d’art modern.

Destaquen noms con ara Josep Benlliure, Modest Urgell i Romà Ribera, i dues obres singulars, recentment incorporades a la nova presentació d’art modern: La dona de les xanques i Pescadora, de Jan van Beers.

Jan van Beers, Pescadora i La dona de les xanques, 1878.

Col·leccionistes i artistes alhora: Eusebi Valldeperas i Josep Pascó

Del llegat de Valldeperas als museus de Barcelona, 600 objectes arqueològics, només se n’han localitzat 3. La resta la coneixem pels dibuixos que formen part d’un àlbum conservat al Gabinet de Dibuixos i Gravats.

Al Museu Nacional es conserven 200 dibuixos de tipus acadèmic, que il·lustren el seu procés de formació artística, tal com va expusar Francesc Quílez.

“Volia estudiar un col·leccionista i vaig descobrir un excel·lent dibuixant”, va sentenciar Quílez.

Eusebi Valldeperas, Ceràmica romana, 1874

Eusebi Valldeperas, Figuretes de bronze i Mercuri, 1874

Pascó, dibuixant, cartellista i decorador, va ser també un eminent col·leccionista d’art, especialment tèxtil, i brillant professor d’art. Va arribar a ensenyar a artistes com ara Miró.

Era un dels habituals ofertors de la Junta de Museus i, com a home molt detallista, amb les seves ofertes sempre oferia una carta de presentació de l’obra amb tanta informació com en disposava, així com fotografies de l’obra.

Malauradament al museu, però, no tenim cap de les obres de la seva col·lecció privada.

Sí, però, que tenim reflectit el seu vessant artístic, amb 14 de les seves obres, que van arribar al museu el 1911, de les mans d’un altre dels col·leccionistes que han estat cabdals per a la formació dels fons:  Raimon Caselles.

A tall de conclusió, veiem que hi ha molta feina d’investigació i de documentació. Des del museu volem retre homenatge a aquests col·leccionistes que han estat clau per la riquesa patrimonial del nostre país.

Enllaços relacionats

¿Cómo han llegado estos cuadros aquí?, José Ángel Montañés.

L’obstinació d’una milionària per la “Mare de Déu de Sallent de Sanaüja”, Mireia Berenguer

Reportatges Barcelona. Museus i col·leccionisme: Tres exemples, Xavier Barral i Altet.

Confiscació i èxode de les col·leccions privades d’art de Barcelona durant la guerra civil (1936-1939), Yolanda Pérez Carrasco

Redacció museu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.