Art d’importació a la Catalunya del Renaixement

998
Martí Casas

Des que el món és món, l’art és viatger. Les notícies actuals sobre subhastes i compravenda d’obres d’art ens poden fer pensar que la importació i exportació de quadres, escultures o joies és una activitat relativament recent, sorgida al segle XIX amb l’artista modern. En realitat, però, ja fa molts segles que trobem obres d’art que viatgen lluny del seu lloc d’origen, ja sigui per compra, espoli o com a regal diplomàtic. Al Museu Nacional en tenim un bon exemple: des dels seus inicis s’hi conserva una singular col·lecció d’escultura formada per 12 relleus de marbre d’època renaixentista que tenen molts trets en comú i comparteixen un mateix destí des de fa quasi 500 anys.

Pietro Urbano, August, 1515-1525

Pietro Urbano, August, 1515-1525

Dotze escultures singulars

Tots els relleus, excepte un, tenen forma de tondo i mostren retrats en bust i de perfil de diferents personatges masculins i femenins. Gairebé tots són figures històriques de l’Imperi Romà, principalment emperadors. I, de fet, tant l’estil com el format dels relleus s’inspiren clarament en l’art de l’antiguitat clàssica, principal referent i model de prestigi per als artistes del Renaixement.

Alfonso Lombardi, Domicià, 1530-1533

Alfonso Lombardi, Domicià, 1530-1533

La col·lecció d’escultures també crida l’atenció per la seva qualitat, datació i procedència. Tot i que els relleus són obra de diferents artistes, es tracta de peces pràcticament contemporànies, d’entre principis i mitjan segle XVI, i la seva talla és d’una qualitat i perfecció que en aquell moment només es podia trobar als tallers del centre d’Itàlia. Són, per tant, de procedència clarament italiana. Com que no hi ha cap peça signada, atribuir-les a un o altre artista ha estat una tasca difícil que ha generat un gran debat entre els experts.

Com i quan van arribar els 12 relleus italians a Barcelona?

Aquesta és, segurament, la dada més interessant de la seva història. Gràcies a la documentació conservada, sabem que les peces van ser adquirides a Itàlia pel diplomàtic Miquel Mai (cap a 1480 – 1546) durant els anys en què l’emperador Carles V el va destinar a Roma com a ambaixador de la corona espanyola davant la Santa Seu.

Niccolò Tribolo, Miquel Mai, 1528-1532

Niccolò Tribolo, Miquel Mai, 1528-1532

Durant el seu sojorn romà, entre 1528 i 1533, Mai es va integrar perfectament en la vida cultural i artística de la ciutat. Seguint l’exemple dels seus contemporanis, va dotar-se d’una valuosa biblioteca –que va arribar a 1.800 volums i 400 manuscrits– i va començar a col·leccionar obres d’art realitzades segons el nou estil que triomfava a Itàlia. Un estil que era, també, el que millor reflectia les idees humanistes i erasmistes de Mai.

L’ambaixador va fer-se retratar diverses vegades i en diferents formats per tal de deixar constància de l’elevat estatus assolit a la cort de Carles V. Hem conservat dos d’aquests retrats, de disseny pràcticament idèntic, en una medalla de bronze i en un dels tondos de marbre que avui formen part de la col·lecció del Museu Nacional. A tots dos Mai és representat amb les seves faccions reals i apareix vestit “a la romana” com un alt dignatari de l’antiguitat. Tota una declaració d’intencions.

El llegat de Miquel Mai

L’any 1533 Miquel Mai va ser nomenat vicecanceller del Consell d’Aragó i va tornar a la Península. La biblioteca i les obres d’art adquirides a Itàlia van ser traslladades a Barcelona, a la casa familiar de la plaça de la Cucurulla, on, segons alguns autors, Mai va fer construir un studiolo renaixentista a l’estil dels que havia conegut a Itàlia: una sala d’estudi bellament decorada on es conservava i s’exhibia el seu patrimoni artístic i bibliogràfic, com si es tractés d’una cambra del tresor.

En aquest studiolo es deurien mostrar el retrat de Miquel Mai i la resta de relleus de marbre que avui es conserven al nostre museu. Les 12 peces van ser dipositades a principis del segle XIX al museu d’antiguitats de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, antecedent de l’actual col·lecció del museu.

Baccio Bandinelli, Virtut de la Prudència, 1525-1530

Baccio Bandinelli, Virtut de la Prudència, 1525-1530

Més escultures importades d’Itàlia

El periple de la col·lecció de marbres de Miquel Mai no és un cas únic. De fet, van ser moltes les personalitats catalanes de l’època que van comprar obres a Itàlia per portar-les al Principat. Per què van recórrer a la importació? La força de l’art gòtic a Catalunya va fer que les novetats del Renaixement arribessin amb retard i sovint de manera superficial i desvirtuada. A més, al tombant del 1500 les escoles locals de pintura i escultura havien quedat desfasades i els principals encàrrecs artístics eren copats per artistes d’origen estranger que resultaven ser molt més hàbils i solvents en l’ús dels nous llenguatges artístics vinguts d’Itàlia. Davant d’aquest panorama tan poc prometedor, els humanistes catalans que s’ho podien permetre preferien adquirir obres de més qualitat directament al lloc d’origen del moviment.

Antonio del Pollaiuolo, Adrià com si fos Mart, 1485-1490

Antonio del Pollaiuolo, Adrià com si fos Mart, 1485-1490

Aquest és el cas, per exemple, de l’ardiaca Lluís Desplà i Homs, un dels grans erudits catalans del segle XVI i un important mecenes de les arts. Provinents justament de la Casa de l’Ardiaca, el Museu Nacional conserva dos delicats relleus renaixentistes de marbre que segurament van ser adquirits per Desplà a Itàlia. Les dues peces ens han arribat encastades dins de finestrals gòtics, en una singular barreja d’estils que va ser molt habitual en l’arquitectura catalana del Cinc-cents.

Martí Casas i Payàs
Amics del Museu Nacional d'Art de Catalunya

Un comentario

  • 4 de juliol de 2016 - 5:06 pm | Enllaç permanent

    Article molt interessant. Tenim molt poca informació sobre l’antic col·leccionisme a Catalunya. Un esforç magnífic. Gràcies. artpironti.com

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.