Apunts de gestió: reflexió i pràctica al Museu Nacional d’Art de Catalunya /1

1.385
Josep M. Carreté

En els darrers anys les empreses públiques estant patint el que podríem entendre com un retrocés en aspectes clau del seu funcionament:

  • pèrdua de la flexibilització de les seves estructures i dels sistemes de governament
  • disminució dràstica dels recursos humans i financers
  • augment desmesurat dels mecanismes de control financer
  • centralització de processos
  • pèrdua i/o retorn d’algunes competències a les administracions matrius que les van crear

Aquests aspectes, amb l’impacte de la posada en funcionament de la LRSAL (Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local), es veuen encara més potenciats. Estem vivint, portats per la “llei del pèndol”, el procés contrari al que es va donar a finals de la dècada del vuitanta i inicis de la dels noranta, anys on també hi havia una forta crisi econòmica i social. En aquells moments, l’administració –en l’àmbit intern– va afrontar la crisi amb mesures descentralitzadores que es van materialitzar en la creació de patronats als ajuntaments, fundacions públiques, consorcis, un llarg reguitzell de figures jurídiques que apostaven per la major eficàcia i eficiència tot atorgant en aquestes entitats autonomia de gestió i capacitat per actuar i poder fer front a la crisi que ens tenallava.

A hores d’ara, segurament amb una situació més complicada, s’està actuant de manera radicalment diferent. Segurament, a banda de la crisi sistèmica en què ens trobem immersos, els casos de corrupció no en són aliens i han incentivat aquesta tendència centralitzadora i hipercontroladora. Tot això està fent que “el pèndol” retorni a les seves antípodes amb una acceleració inusitada, que pot portar a les empreses públiques a quedar lluny, pel que fa als seus resultats i funcionament, del que cada dia més ens demana la societat, bo i traint la missió per a la qual van ser creades.

El públic és el que omple de sentit els museus i les entitats culturals. Foto: Xavi Padrós

El públic és el que omple de sentit els museus i les entitats culturals. Foto: Xavi Padrós

De moment a Europa no sembla que s’aposti per la inversió pública en el sector privat o per una reactivació del sector públic com a motors que poden ajudar a superar la crisi en què ens trobem sotmesos. Lluny queden les inversions públiques, els plans d’ocupació que per exemple als anys 1980, en el món de la cultura, van donar lloc a moltes intervencions en el patrimoni cultural arreu del país i van servir per reinserir moltes persones al món laboral. És el cas de la creació d’escoles taller que, una vegada finalitzades, es transformaren en molts casos en empreses; la formació continuada per reinserir les persones en atur al mercat laboral, etc. En aquest sentit, les recent nascudes empreses públiques que van ser creades per les diferents administracions van tenir un paper important per reactivar i dinamitzar l’economia i el sector públic mateix. A hores d’ara sembla que haguem perdut completament la fe en el sector públic i, encara pitjor, no sé si també en el privat.

És evident que no podem tornar a temps passats amb els mateixos paràmetres de funcionament, han passat moltes coses pel camí: l’economia, la societat i el món en general s’estan configurant en elements força diferents als anteriors a la crisi. La societat cada vegada ens demana més transparència, més accessibilitat, capacitat d’incidir i participar en el dia a dia de les institucions, més responsabilitat en el que fem, més sostenibilitat, més respecte pel medi ambient. Com sempre, sembla que la societat va per davant. Tots tenim a guanyar:

  • a més transparència, menys necessitat de control
  • a més participació, més connexió amb la societat i amb els ciutadans, major permeabilitat de les estructures i del governament de les institucions
  • a més compromís social, més eficàcia en l’acompliment integral de les nostres missions
  • a més respecte per l’entorn, més capacitat de ser sostenibles

Partint de tots aquests paràmetres, al Museu Nacional ens vam plantejar fa tres anys com afrontar els reptes de futur tenint en compte uns canvis dins de la gestió pública que estan arribant per quedar-se. L’any 2012, coincidint amb la redacció de l’Estratègia 2013-2017 que havia de servir per marcar els nous eixos de treball del Museu Nacional d’Art de Catalunya, es va decidir posar en marxa noves eines de gestió que servissin per implementar aquest nou projecte que s’estava bastint i que havia de donar un posicionament radicalment diferent al que fins aleshores el museu havia tingut.

Brainstorming d’idees als tallers interns d’estratègia

 

Buscàvem eines que en sintonia amb el nou pla estratègic permetessin al museu una situació capdavantera en la gestió empresarial, en la relació amb la societat i el medi ambient, així com en la pròpia situació econòmica, elements que arran de la crisi econòmica havien de ser revisats per poder adaptar-nos a la nova realitat social i econòmica.

En aquest sentit vam apostar per la implantació de tres projectes:

  • l’e-administració, com a eina de modernització i de transformació de la institució
  • el treball per projectes, més conegut i tradicional
  • la voluntat d’aconseguir la certificació europea de Responsabilitat Social Corporativa IQNet SR 10. Projecte absolutament transversal i necessari, no tant per gaudir de la certificació, sinó per tota la transformació de l’organització i la implementació de noves pràctiques que això comporta

Parlarem dels tres projectes en un article proper del blog.

Enllaços recomanats

El Museu Nacional d’Art de Catalunya i la responsabilitat social corporativa, Quorum 2015
Responsabilitat Social Corporativa: un nou model de gestió, programa “Valor afegit”, TV3, 2015 (vídeo 14 min)
Estratègia Museu Nacional 2013-2017 (pdf)

Josep M. Carreté
Sotsdirector-gerent

2 Comentaris

  • Pepe Zapata
    10 de setembre de 2015 - 6:41 pm | Enllaç permanent

    Enhorabona pel post i, especialment, per la generositat al compartir tant el vostre debat intern com, d’una manera transparent, el brainstorming que vau seguir. Caldria preveure, en tot cas, incorporar els diferents stakeholders i els públics en aquest procés. Molts ànims!

  • Pingback: Blog del Museu Nacional d'Art de Catalunya » Apunts de Gestió: reflexió i pràctica al Museu Nacional d’Art de Catalunya /2

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    CAPTCHA * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.